Que Europa està immersa en una crisi molt profunda ja ho sabem, però em sembla que amb les propostes que van llançar Merkel i Sarkozy, tornem a obviar la realitat d’una Europa encara per acabar de forjar amb plenitud.
El missatge d’ahir d’ambdós mandataris era un; la refundació d’Europa consistirà en controlar les finances públiques dels estats, si cal amb multes per als qui es passin del límit, i no hi haurà ni restriccions ni assumpció de responsabilitats per al sector financer, principal “dinamitzador” d’aquesta crisi. Un cop més, Europa es deixa pel camí moltes estacions amb vinculacions històriques molt profundes.
El primer que em sorprèn de l’entrada en escena del duo franco-alemany, és que han passat per sobre dels màxims responsables europeus, Van Rompuy i Ashton, com un tren sense fre. Un cop més, es demostra que a la Unió europea li manca una estructura de governança real i efectiva. A més, en els darrers mesos ja ve sent habitual que l’empenta d’ambdós líders europeus s’emporti per endavant diversos mandataris d’estat amb l’ajut inestimable dels mercats, que tot ho volen i tot ho poden: Berlusconi i Papandreu en són dues víctimes fulminants.
Certament, la imatge de tenacitat i efectivitat que van escenificar el duo franco-alemany, contrasta amb la imatge de poc rigor i burocratització dels estaments europeus amagats sota l’estora d’una oficina de Brussel•les.
Per tant, aquesta resolució “tan efectiva” em dona la impressió que ha acabat d’agreujar els problemes que té el sistema polític i democràtic europeu, i l’enorme pes que tenen els mercats vers els sistemes econòmics i polítics dels estats, toca fer un anàlisi a fons.
La gran proposta que van fer pública ahir Merkel i Sarkozy, limitar el dèficit al 3% de qualsevol país de l’euro, és si més no, una solució que no entoma el problema real de la crisi europea, i més sabent que molts dels bancs que van finançar el deute eren francesos i alemanys. Aquesta proposta s’emmarca en un temps i un espai molt concret, que no té perspectiva de futur per a cap país que integra i integrarà la Unió europea. El dèficit d’un estat, sempre i quan sigui controlat, és positiu i pot formar part d’un moment circumstancial en què un país requereix d’una forta inversió: canvis estructurals del model econòmic, d’inversió en infraestructures, d’augment de la despesa social per canvis demogràfics o generacionals etc. Per això, més que parlar de limitar cal preveure i controlar.
Però el que més em preocupa de tot plegat, no són les propostes d’aquest parell. El que em preocupa de veritat, és la poca alçada de mires que tenen els mandataris europeus.
Europa, és un projecte absolutament incipient, fundat sota unes bases jurídiques febles, jo diria que pràcticament inexistents i depenents de les decisions dels estats. Europa, disposa d’un sistema polític molt desigual que provoca que la seva legitimitat democràtica sigui molt baixa. I a més, no permet desenvolupar un model de democràcia real vers als estats que la composen.
Aquest dèficit de fons que afecta als orígens de la Unió, demana d’un nou model europeu. Demana una Europa conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat i de la seva necessitat de territorialitzar-se per a ser alguna cosa més que un conjunt d’oficines entre Brussel•les i Estrasburg. De ser un espai on la democràcia, no només parlamentària, sigui el signe d’identitat i el pal de paller del sistema polític europeu. I per això, només serà possible aquest nou model si la Unió es refunda sota les bases d’un poder jurídic europeu efectivista vers els estats –la base de qualsevol democràcia efectiva- i un poder polític capaç de treballar i incidir en les polítiques dels estats sense haver treure el talonari per a fer-ho.
I quan dic que Europa ha de ser conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat, és perquè Europa ve d’un passat molt obscur i d’una realitat molt plural que condiciona la seva vida en comú, també l’econòmica. No fa gaires anys que Europa finalitzava una guerra amb conseqüències catastròfiques, de fet, Alemanya fins fa quatre dies, per exemple, encara estava pagant a Israel els danys causats pel nazisme. Tampoc se’ns ha d’escapar l’enorme desgast social que van comportar els conflictes de la Guerra Freda i de l’enfonsament del bloc soviètic.
Però, a més, Europa, és molt diversa, i cada país disposa de realitats que li pesen molt. Itàlia té un problema molt gros entre les relacions Nord i Sud. França segueix vivint d’un estat providència hereu encara de la revolució francesa que cada cop té més esquerdes. Espanya és un estat absolutament desigual amb problemes de convivència i de solvència econòmica com a estat. I Alemanya, per més que diguin alguns, segueix encara pagant els plats de la divisió del país després de la guerra. Per tant, Europa, o es mira a si mateixa i assumeix que li cal una inversió adreçada a superar les seves limitacions, per sobre de vegades dels estats, o qualsevol tipus de projecte polític o fins i tot econòmic, sempre estarà coixa.
La millor inversió per Europa, mentre no posem solució tots plegats al problemes de l’euro, és la d’invertir en consolidar una base territorial sòlida de la seva formulació política, que no tingui límits, tampoc en el control dels sistemes financers, i que permeti als estats treballar per a canviar a fons les mancances molt profundes que afecten els seus funcionaments polítics i econòmics. Una crisi es supera posant-hi voluntat i esforç, un problema amb arrels històriques demana temps i rigor.
0 comentaris:
Publica un comentari