dilluns, 12 de desembre de 2011

Moving Scotland Forward


L’SNP, Scottish National Party, és ara per ara el partit hegemònic a Escòcia, d’això crec que no hi ha cap mena de dubte. Però el camí d’Escòcia, de la mà bàsicament de l’SNP fins a consumar la convocatòria d’un referèndum per la independència ha estat llarg i ple d’entrebancs.

El repàs històric de l’evolució política de l’SNP el deixo per als experts, però recomano llegir el llibre El mirall escocès de Xavier Solano, o bé, si teniu l’oportunitat, l’escriptor i analista escocès Gerry Hassan va editar ja fa cosa d’uns anys el llibre The modern SNP from protest to power.

Moving Scotland Forward, és justament el lema que ha escollit l’SNP per iniciar la seva campanya a favor del referèndum sobre la independència, i que podeu visitar el web de la campanya a http://www.scotlandforward.net.

Val a dir també que cada cop que s’apropa més la data de la convocatòria del referèndum els votants favorables a la independència creixen dia a dia, les darreres enquestes ja donen més d’un 40% de vots favorables, però també els que la rebutgen, i curiosament, i prenem nota perquè això és important: no hi ha un conflicte obert en el sí de la societat escocesa per aquest motiu. El debat és purament polític però amb una certa ètica i respecte, un bon exemple, que ens diu que la política si es fa amb voluntat de jugar net és un gran catalitzador per a la societat, ara bé, si es juga brut sempre crearà rebuig entre els ciutadans.

Però l’SNP ha aconseguit ser on és gràcies a moltes paràboles del temps i a apostar per diversos eixos estratègics per a consolidar el seu poder, i que dos d’ells em resulten força interessants de desenvolupar en aquest article. Però, malgrat tot, com deia, l’SNP, no ha estat en el passat i no ho serà en el futur un partit regular i homogeni, cap partit té aquesta virtut, amb una estratègia que s’ha acomplert a la perfecció, i amb un líder carismàtic immune a tot i a tothom, no. L’SNP, ha estat en els darrers decennis una formació amb resultats desiguals, amb un líder, Alex Salmond, que va marxar a l’època dels 90 de l’SNP i posteriorment ha tornat com si d’una estrella es tractés, i els conflictes interns a l’SNP han existit sempre però la pràctica crea un mètode, i això és el que fa gran a l’SNP.

El primer dels eixos que vull prestar atenció és la consolidació de l’SNP des d’un prisma social, com el partit nacional d’Escòcia, sense que la premissa de ser un partit plenament independentista sigui un condicionant per a molts dels seus electors. Aquesta és una de les grans victòries de l’SNP, una victòria però treballada amb el temps. L’SNP, i així ho demostren les enquestes que han valorat l’electorat actual de l’SNP, té una ampli espectre social i no tots el seus electors són declaradament independentistes, ara bé, valoren profundament l’eficiència i la seriositat de l’agenda política que executa l’SNP.

Aquesta fórmula, ha trasbalsat tot l’escenari polític escocès, canviant fins i tot les formulacions polítiques de partits com el Labour, el gran partit d’Escòcia fins fa quatre dies, que ara, vist l’ampli terreny que comença a abarcar l’SNP vers l’electorat laborista, han hagut de realitzar una operació forçada i exprés en el seu darrer congrés, per a demostrar un mínim d’autonomia respecte Londres. Aquest model demostra que ser al centre de l’agenda política, no sempre vol dir canviar de rumb ideològic, ans al contrari, és només una qüestió de rigorositat i persistència en l’execució del programa polític.

L’altre eix important per a conèixer millor l’èxit de l’SNP, és la seva aposta cega per usar els nous mitjans de comunicació com a base de difusió del seu projecte polític. Tot un exemple de com versar la gestió política vers un espai molt dinàmic i allunyat del què fins ara ha estat la concepció del militant i elector tradicional.

L’SNP disposa d’una immensa base de dades de molts dels seus electors i simpatitzants a escala nacional. Però el més interessant és com es dinamitza aquesta informació. Aquesta base de dades, gestionada majoritàriament mitjançant les TIC, en primer lloc, s’aboca sempre a dinamitzar-la amb les branques del partit a nivell local, la base de treball per al partit, i pel què fa a escala nacional, aquestes dades s’usen constantment per a generar enquestes socials sobre qualsevol aspecte, cosa que és responsabilitat d’un grup de persones contractades per l’SNP.

Tanmateix, les grans campanyes electorals, així com els grans projectes polítics presentats pel govern de Salmond, han estat difosos amb molt d’èxit mitjançant les TIC, reduint així la despesa, optimitzant recursos, i sobretot, especialitzant la comunicació que tant necessari és per arribar a un electorat que arreu del món demana moltes més exigències.

L’ús d’aquestes dades és un model de política de màrqueting molt ben gestionat i aprofitat per a crear un estat d’opinió constant entre els ciutadans, i una nova manera de crear cohesió de moviment a la moderna, a l’estil del segle XXI, l’era de la informació ràpida i especialitzada. Val la pena prendre nota.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Crisi a la Unió europea, la refundació dels orígens


Que Europa està immersa en una crisi molt profunda ja ho sabem, però em sembla que amb les propostes que van llançar Merkel i Sarkozy, tornem a obviar la realitat d’una Europa encara per acabar de forjar amb plenitud.

El missatge d’ahir d’ambdós mandataris era un; la refundació d’Europa consistirà en controlar les finances públiques dels estats, si cal amb multes per als qui es passin del límit, i no hi haurà ni restriccions ni assumpció de responsabilitats per al sector financer, principal “dinamitzador” d’aquesta crisi. Un cop més, Europa es deixa pel camí moltes estacions amb vinculacions històriques molt profundes.

El primer que em sorprèn de l’entrada en escena del duo franco-alemany, és que han passat per sobre dels màxims responsables europeus, Van Rompuy i Ashton, com un tren sense fre. Un cop més, es demostra que a la Unió europea li manca una estructura de governança real i efectiva. A més, en els darrers mesos ja ve sent habitual que l’empenta d’ambdós líders europeus s’emporti per endavant diversos mandataris d’estat amb l’ajut inestimable dels mercats, que tot ho volen i tot ho poden: Berlusconi i Papandreu en són dues víctimes fulminants.

Certament, la imatge de tenacitat i efectivitat que van escenificar el duo franco-alemany, contrasta amb la imatge de poc rigor i burocratització dels estaments europeus amagats sota l’estora d’una oficina de Brussel•les.
Per tant, aquesta resolució “tan efectiva” em dona la impressió que ha acabat d’agreujar els problemes que té el sistema polític i democràtic europeu, i l’enorme pes que tenen els mercats vers els sistemes econòmics i polítics dels estats, toca fer un anàlisi a fons.

La gran proposta que van fer pública ahir Merkel i Sarkozy, limitar el dèficit al 3% de qualsevol país de l’euro, és si més no, una solució que no entoma el problema real de la crisi europea, i més sabent que molts dels bancs que van finançar el deute eren francesos i alemanys. Aquesta proposta s’emmarca en un temps i un espai molt concret, que no té perspectiva de futur per a cap país que integra i integrarà la Unió europea. El dèficit d’un estat, sempre i quan sigui controlat, és positiu i pot formar part d’un moment circumstancial en què un país requereix d’una forta inversió: canvis estructurals del model econòmic, d’inversió en infraestructures, d’augment de la despesa social per canvis demogràfics o generacionals etc. Per això, més que parlar de limitar cal preveure i controlar.

Però el que més em preocupa de tot plegat, no són les propostes d’aquest parell. El que em preocupa de veritat, és la poca alçada de mires que tenen els mandataris europeus.

Europa, és un projecte absolutament incipient, fundat sota unes bases jurídiques febles, jo diria que pràcticament inexistents i depenents de les decisions dels estats. Europa, disposa d’un sistema polític molt desigual que provoca que la seva legitimitat democràtica sigui molt baixa. I a més, no permet desenvolupar un model de democràcia real vers als estats que la composen.

Aquest dèficit de fons que afecta als orígens de la Unió, demana d’un nou model europeu. Demana una Europa conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat i de la seva necessitat de territorialitzar-se per a ser alguna cosa més que un conjunt d’oficines entre Brussel•les i Estrasburg. De ser un espai on la democràcia, no només parlamentària, sigui el signe d’identitat i el pal de paller del sistema polític europeu. I per això, només serà possible aquest nou model si la Unió es refunda sota les bases d’un poder jurídic europeu efectivista vers els estats –la base de qualsevol democràcia efectiva- i un poder polític capaç de treballar i incidir en les polítiques dels estats sense haver treure el talonari per a fer-ho.
I quan dic que Europa ha de ser conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat, és perquè Europa ve d’un passat molt obscur i d’una realitat molt plural que condiciona la seva vida en comú, també l’econòmica. No fa gaires anys que Europa finalitzava una guerra amb conseqüències catastròfiques, de fet, Alemanya fins fa quatre dies, per exemple, encara estava pagant a Israel els danys causats pel nazisme. Tampoc se’ns ha d’escapar l’enorme desgast social que van comportar els conflictes de la Guerra Freda i de l’enfonsament del bloc soviètic.

Però, a més, Europa, és molt diversa, i cada país disposa de realitats que li pesen molt. Itàlia té un problema molt gros entre les relacions Nord i Sud. França segueix vivint d’un estat providència hereu encara de la revolució francesa que cada cop té més esquerdes. Espanya és un estat absolutament desigual amb problemes de convivència i de solvència econòmica com a estat. I Alemanya, per més que diguin alguns, segueix encara pagant els plats de la divisió del país després de la guerra. Per tant, Europa, o es mira a si mateixa i assumeix que li cal una inversió adreçada a superar les seves limitacions, per sobre de vegades dels estats, o qualsevol tipus de projecte polític o fins i tot econòmic, sempre estarà coixa.

La millor inversió per Europa, mentre no posem solució tots plegats al problemes de l’euro, és la d’invertir en consolidar una base territorial sòlida de la seva formulació política, que no tingui límits, tampoc en el control dels sistemes financers, i que permeti als estats treballar per a canviar a fons les mancances molt profundes que afecten els seus funcionaments polítics i econòmics. Una crisi es supera posant-hi voluntat i esforç, un problema amb arrels històriques demana temps i rigor.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Com la desigualtat es posa sota la pell


Richard Wilkinson i Kate Pickett professors de les Universitats de York i Nottingham, són els autors del llibre Spirit Level: Why more equal societies almost always do better, traduït al castellà per Desigualdad: un análisis de la felicidad colectiva. Val la pena llegir-lo, ja sigui per la seva completa publicació de dades com pel seu contingut sobre les causes socials i psicològiques que crea la desigualtat social. En faig un breu resum d’aquells capítols més interessants,

L’augment de l’angoixa
Jean Twenge, psicòloga de la Universitat de San Diego, va reunir diversos estudis d’entre 1952 i 1993 sobre l’angoixa en diverses poblacions americanes que escenifiquen una diagnosi inicial com a societat, les altes quotes d’ansietat que patim malgrat els alts nivells de confort i comoditat material que caracteritzen les societats modernes. El sondeig avaluava 52.000 individus.

Ja fos en estudiants universitaris com en nens, Twenge va trobar el mateix patró: al final del període universitari mitjà els joves pateixen més angoixa que el 85% de la població al principi del període. I el que sorprèn més, a finals de la dècada dels anys 80 el nen nord-americà mitjà era més angoixants que els pacients psiquiàtrics infantils de la dècada dels 50.

Els estudis que s’han succeint al llarg d’aquests darrers anys, conclouen que la població de molts països desenvolupats ha experimentat un augment substancial en els índexs d’angoixa i depressió. Entre els adolescents, aquest fenomen ha desenvolupat actituds delinqüents i un alt consum de drogues i alcohol.

L’autoestima i la inseguretat social
Entre les tendències que prenen força entre les patologies psicològiques hi ha un factor clau, i que es va identificar en l’augment de l’autoestima personal. Twenge afirma que en la dècada de 1950 el 12% dels adolescents estava d’acord amb les afirmacions del tipus “sóc una persona important”, però a finals de la dècada de 1980 aquesta proporció havia crescut fins al 80%.

La resposta dibuixa una situació de creixent ansietat provocada per una excessiva preocupació per com ens veuen la resta i què pensen de nosaltres; es genera així una reacció de reforç de la nostra pròpia seguretat, com a mitjà precisament per a combatre les nostres debilitats. Aquesta actitud defensiva implica un fort egocentrisme que es confon amb l’autoestima.

Aquestes dues causes, l’egocentrisme i l’autoestima, han vinguts acompanyats d’un narcisisme a l’alça, i que ambdues tenen arrels comunes. Les dues estan causades per un augment del que s’anomena “amenaça social avaluativa”.
Un dels avenços més recents més importants és el reconeixement de l’estrés psicològic com un factor determinant per a la salut als països més avançats. Hi ha tres situacions socials que creen aquest estrés: un estatuts social baix, falta d’amics i estrés en les primeres etapes de la vida.

Orgull, vergonya i estatus

El psicoanalista Alfred Adler argumenta que quan més alt s’està en l’escala social més sembla ajudar-nos el món a allunyar-nos de la sensació d’inseguretat. Si com generalment ocórrer; “veiem la jerarquia social com una espècie de rànking de les capacitats humanes, llavors els signes externs d’èxit i fracàs (treball, ingressos, educació, vivenda, cotxe i roba) són els que marquen les diferències.
És difícil, segons Adler, ignorar els estatus socials perquè desenvolupen un paper important en la definició de la nostra vàlua i en la consideració de la resta. I també són causants de violències socials efectes que provenen de les nostres comparacions socials. El desprestigi, la humiliació social, el despreci, són raons per les quals es fa ús de la violència en les societats més desiguals.
Resumeix Adler palesant que l’orgull és el plaer i la vergonya el dolor per mitjà dels quals ens socialitzem, de manera que, ja des de ben petits, aprenem a comportar-nos de manera socialment acceptable.

De la comunitat a la societat de masses

Perquè en l’últim mig segle ha augmentat tan dràsticament l’angoixa social, tal i com revelen els estudis de Twenge? Una explicació plausible pot estar en la desaparició de les velles formes de vida comunitària.
Les cares familiars han estat substituïdes per un flux constant d’estranys. Així es posa constantment en qüestió qui som.

Unit a altres dades que aporta Twenge sobre l’augment en els nivells d’ansietat i narcisisme, suggereix que –en comparació amb models de societat anteriors- ens hem tornat altament insegurs, obsessionats amb la impressió que donem a la resta, preocupats perquè la resta puguin trobar-nos poc atractius, o avorrits, o estúpids, i que estem tractant de “promocionar” la nostra imatge constantment.
Aquesta vulnerabilitat forma part de la patologia psicològica moderna i es troba directament lligada al consumisme.


Recomano la lectura d’aquest llibre, val molt la pena, i posa de manifest que potser la lluita de classes ha desaparegut però no les desigualtats de classe. La lluita per la igualtat, segueix ben vigent, i ara, ja tenim un estudi sobre la taula que ens ho pot corroborar.