diumenge, 27 de novembre de 2011

El camí que volem traçar cap a la sobirania (fiscal)


De raons i raonaments no cal que en doni, ja s’ha explicat moltes vegades el perquè i de quina manera hem de resoldre el dèficit fiscal que patim i quines són les fórmules per a maldar aquesta situació històrica.

Ara, però, estem en una nova fase política molt diversa de la que per exemple, ens enfrontàvem amb l’Estatut. La majoria política de PP i CiU en les darreres eleccions, ens aboquen a un escenari molt divers d’aquell que hem viscut fins ara.
ERC ha obert el meló del debat sobre el poder fiscal amb una aposta per referendar el pacte polític sobre la fiscalitat al conjunt del poble català. Val a dir que és la millor recepta per anar a Madrid forts i sense dilacions polítiques d’última hora-com la de Mas i Zapatero ara ja fa uns anys- que no puguin tenir un cost electoral. L’experiència parla per tots i ens diu que a Madrid o s’hi va a parlar com a poble i amb la força del poble al teu costat, o la “democràcia de despatx de Madrid” et menja fins als mitjons.

Tot i això, val a dir que el debat sobre el pacte fiscal, sobirania fiscal o concert econòmic, com se li vulgui dir, és tot un repte per ERC. ERC té el deure d’exercir un paper de central, que no de centralitat, perquè aquesta aposta no acabi creant més desànim i frustració entre la ciutadania. M’explico.

En primer lloc, cal tocar de peus a terra. Catalunya és el 20% de l’economia espanyola, i això pesa molt en temps de crisi en una economia tan dèbil com l’espanyola. Per tant, cal una estratègia a consumar amb el temps, sense que haguem de córrerr a negociar ni fem un soroll mediàtic que avorreixi a tothom i que només serveixi per a posar-nos a nosaltres mateixos nerviosos mentre a Madrid es poden permetre el luxe de mirar-s’ho des de les barreres. Per cert, ha d’estar prohibit dir què farem i deixarem de fer en tot moment, i a sobre, explicar-ho als mitjans, seria un error molt poc hàbil.

Parlo de la sobirania fiscal però cal pensar que el poder fiscal serà sempre serà coix sinó fem entrar en les agendes polítiques altres debats pendents a Catalunya; la consumació d’un Marc Català de Relacions Laborals i un espai social català com a conseqüència. Cal implicar els agents socials en aquest procés, i només serà possible si apostem per a completar una proposta de país, vist des de l’esquerra, on es reflecteixi una proposta estratègica clara i àmplia, consumada amb els agents socials, i el poble català.

El més important del futur pacte fiscal, i la veritat és que el nom ja em fa por, és la recaptació dels impostos i l’acord per a maldar la situació de dèficit fiscal d’Espanya amb Catalunya. Ara bé, pactar i tenir aquests reptes, significa moure molts efectius als ministeris, molts periodistes amunt i avall, i molts polítics dient de tot cada dia, però l’objectiu és un, i per a consumar-lo caldrà un esforç que va més enllà d’un pacte, i és el del reconeixement d’una situació, la del dèficit fiscal, i la de la voluntat d’un poble a exercir el seu dret a decidir com administra els seus diners. Això vol dir que cal una declaració d’intencions de l’estat, que seria ja un altre aval per a consumar un futur pacte.

Ja per últim, i com deia abans, ERC, ha de tenir un paper central en aquest procés. El concert econòmic, és una de les nostres puntes de llança del nostre programa polític, i ser un element central significa poder decidir sempre quina és la nostra posició i com l’afrontem sense tenir les mans lligades. Repeteixo, que sense el suport del conjunt de la nostra societat -més enllà de fer una enquesta que ens digui el que ja sabem- Madrid ens té la partida guanyada, tenen molts funcionaris treballant als ministeris i cada un d’ells val per molts dels futurs participants del referèndum. Però cal tenir en compte que som la part minoritzada d’un futur acord sobre el pacte fiscal, amb una CiU que està a l’alça i que se sent legitimada a fer el què vol, pràcticament.

En aquest camí, doncs, ens hi trobarem i xocarem, amb CiU, i altres forces polítiques, segur, ara bé, hem de saber superar el debat sempre pueril de CiU sobre “un pacte fiscal” per acostar-lo decididament a l’aposta pel Concert Econòmic. I en definitiva, trobarem un espai legítim en aquest procés, si som capaços de demostrar solvència i efectivitat amb allò que diem i fem. No es tracta tant de marcar diferències polítiques, ja n’hi masses a la política catalana, sinó de fer efectives les propostes que portem a terme, segur que serà més útil i necessari.

dilluns, 21 de novembre de 2011

El Pla del Besòs; un espai i un temps que val la pena recordar

En la memòria de molts de nosaltres ja no hi trobarem la imatge del Pla del Besòs, un zona d’activitat agrícola que havia estat tant important per a les poblacions que formaven part d’aquest; Mollet, Montornès, Montmeló, Sant Fost i Martorelles.

Si parleu amb persones que van poder viure i gaudir el pla en la seva plenitud, us en parlaran com un espai ric agrícolament però també quant a fauna. El meu pare, com altres joves, als anys 60, m’explicava que al riu Besòs era molt tradicional anar-hi a pescar; barbs, carpes, anguiles…jo vull parlar del pla del Besòs que pertanyia a les poblacions de Mollet, Martorelles i Sant Fost perquè era una zona amb moltes característiques i singularitats, i era molt famós entre altres coses per la seva qualitat en produir mongetes (or i plata, del ganxet, carai), presseguers, molts d’ells pertanyents a les terres de Can Carrencà i Can Puig de Martorelles. També el cultiu de la patata havia estat força important. Ja en el llibretó de la festa major de Martorelles de 1947, es deia que només Martorelles havia produït tanta patata com la capacitat de 100 vagons l’any. Per contra, el cultiu de la vinya es localitzava majoritàriament a terres més altes, a la serra, on el sauló hi és present i li dona una gran qualitat al vi.

Tota la plana del Besòs era terra d’horta, una activitat absolutament perduda al Baix Vallès excepte a Gallecs. Tota l’horta d’aquesta zona era regada mitjançant una resclosa situada vora el pont de Montmeló, al riu Mogent, i que pertanyia a la vila de Montornès. Aquest era anomenat el Rec de Dalt o el Rec Gran de Dalt, i era gestionat per una comunitat de regants de la zona. El rec baixava enganxat al camí fins al safareig de la casa de Can Fenosa, Martorelles. En aquest punt una fibla desviava l’aigua cap al safareig i el rec continuava fins a la bassa del Molí de Lloberons; passava per sota del molí i continuava per davant de Can Collet fins a la bassa del molí de Can Carrencà i pel rec del molí retornava al Besòs no sense abans haver regat les hortes del terme de Sant Fost.

És curiosa la distribució que se’n feia de les terres del pla. Hi havia una gran pluralitat de noms i de propietats encara que majoritàriament eren les cases més riques de Martorelles i Sant Fost les qui posseïen la majoria de les terres del pla.
Per exemple, el que és anomenat el pla de l’Artigassa, que es localitza entre el pla de Can Puig i de Can Matons, tenia les terres i persones següents: en Joan de Can Puig, Can Quim, l’Esquirol, el Gat, Can Pau Sobirà, Can Camp, el de la Viuda en Tòfol, Can Tomeu. Però també hi trobem altres nomes de zones vinculades a propietats: la plana de cal Cisteller, el pla de Can Collet, el pla de Can Fenosa, el pla de la Fulla, o el pla de Can Baliarda, a Sant Fost, que era pràcticament l’única casa propietària de les terres hortícoles de la plana pertanyent a Sant Fost.

Totes les terres eren dividides per peces, i com bé recull Enric Garcia-Pey al seu llibre sobre toponomàstica martorellenca, aquests són els noms d’alguns dels parcelers que les treballaven: la peça de l’Alberto, la peça de l’Altra Banda, la peça del Camarero, la peça de Can Camp, la peça de Can Cuní, la peça d’en Fonso etc.
La riquesa d’aquesta zona com he vingut repetint, era immensa, i la seva bellesa també ho deuria ser, de ben segur. La seva activitat, l’agrícola, permetia cuidar i preservar espais molt diversos en una plana molt petita com és la del Besòs.

Tantes persones recorden el Gorg de Can Carrencà que era tan abundós d’aigua, situat on actualment hi ha el carrers de la Verneda i del Molí. O les vernedes que arribaven ben bé fins a la desembocadura de la Riera de Caldes, o els aiguamolls que arribaven fins a Can Pere Gil, a La Llagosta passant per Mollet i Montcada, i que ara han desaparegut totalment. I per a posar-hi el punt final, una imatge. Just al vell centre de la plana martorellenca una casa, l’anomenaven La Caseta i és digne recordar-la -al llibre d’en Garcia-Pey la podreu veure en plenitud- per la seva senzillesa, que la fa única, com també es podria descriure de la ja desapareguda plana agrícola del Besòs, una llàstima amb història.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Reconstruint el laborisme anglès

El passat mes de setembre va tenir lloc la Conferència Nacional del Labour Party a Liverpool. Podríem dir que en aquesta darrera convocatòria nacional del laborisme, el nou president Ed Miliband, ha intentat fer els primers passos per a desmarcar-se d’una llosa del passat que pesa massa, el New Labour de Tony Blair.

Més enllà de la situació interna del Labour o els resultats polítics d’aquesta darrera Conferència, crec que val la pena analitzar com el nou laborisme encapçalat per Miliband ha estat capaç de generar un procés de debat intern força interessant i útil per a la revisió de les estructures polítiques del segle XXI.

Al laborisme britànic ha estat sempre tradicional crear espais on poder discutir les tendències polítiques internes, on generar idees i propostes que en molts casos han estat conduïdes i ideades per especialistes o intel•lectuals com ara el reconegut professor de sociologia Anthony Giddens en l’època Blair, o el professor de teoria política Maurice Glasman, el professor de filosofia Marc Stears i el professor universitari d’Estudis Culturals Jonathan Rutheford amb Miliband.

Alguns d’aquests nous “quadres pensadors” del laborisme a més, crearen l’any 2009 una nova corrent de pensament, el Blue Labour. Ja al 2009, el Blue Labour es va erigir com una corrent crítica amb la línia oficial del Labour i sobretot del seu model econòmic que pretenia compactar la nova socialdemocràcia amb el neoliberalisme. Les insígnies d’aquesta nova corrent són “la igualtat, la mutualitat i la solidaritat”, una concepció molt anglesa de la socialdemocràcia.

El Blue labour aboga per un canvi absolut en el model de relacions econòmiques, el punt base d’aquesta nova línia política. Critica el neoliberalisme i el denuncia com a causant de la destrucció històrica de xarxes de petits i mitjans emprenedors, artesans, autònoms, molts d’ells laboristes, i contraposa a aquest model, a la creació d’una nova concepció de la igualtat i a l’internacionalisme, el qual ha de permetre crear sinèrgies i intercanvis sempre positius entre països i els seus ciutadans. Ja per últim, el blue laborisme aboga per a crear un nou Moviment de Resistència al model neoliberal que promogui el bé comú i les noves oportunitats.

Ja en un altre aspecte, i endinsant-nos en aquest procés de renovació del Labour, Miliband essent condescendent amb la situació política del passat i l’actual, assumeix els errors en la línia econòmica del blairisme i dona suport a algunes de les reformes i a l’assumpció de certes retallades en el sistema sanitari i de protecció social que promou l’actual govern liberal-conservador. Tot i això, Miliband també reclama un pla per al creixement econòmic del país, sense concretar massa aquesta proposta però almenys amb una proposta que intenti contrarestar les retallades que suposen els laboristes, s’han d’assumir per a superar la situació actual de crisi.

Però la conferència també va tenir un altre debat molt interessant. Mitjançant un document creat per l’equip de Miliband sota el nom Refounding Labour a party for the new generation, el Labour s’ha proposat crear un nou model de treball i de dinamització del partit.

En aquest document, s’analitza a fons la vida interna del partit des de l’època Blair, i s’intenta posar les bases per adequar el partit a les necessitats de la gent i de les noves eines de la comunicació. Es fa palesa la necessitat d’impulsar les TIC com a principal element de dinamització social, ja que aquestes noves eines seran en un futur proper les xarxes de relació social, però el que més em crida l’atenció d’aquest document és la importància que se li dona en reforçar i dinamitzar les agrupacions locals laboristes.

Per al nou laborisme és fonamental fer créixer les col•laboracions amb el Labour, sigui quina sigui la seva vinculació. Tenir una xarxa àmplia amb les dinàmiques locals i posar en un lloc no tant central però sí important a les tasques polítiques locals és una altra nova proposta d’aquest document. Comparteixo força aquesta teoria de crear per damunt de tot una xarxa complexa i àmplia, que d’una manera o una altra pugui col•laborar amb el laborisme local i que les tasques estrictament polítiques tornin a ser un element més dinàmic però sense ser l’eina fonamental per a les tasques polítiques del Labour a nivell local.

No crec que el Labour inventi res, simplement, crec que el model partidista que estem deixant enrere no ha estat capaç d’entendre que els vincles polítics amb la societat no tenen una fórmula màgica, simplement cal treballar i ser sensibles amb allò que dona vida als partits, les bases i els seus processos de presa decisió.