Què espero d’ERC?

La veritat és que la pregunta que pot semblar una mica redundant, no en té cap intenció. Jo no només espero el què ha de ser ERC, sinó que vull participar del què ERC ha de ser en un futur pròxim, o fins i tot, demà mateix. Aquesta és la pregunta i la resposta que tots els militants i simpatitzants d’ERC ens hem de fer a nosaltres mateixos. ERC la formem tots i totes i sense l’aportació d’aquest “tot”, no hi haurà partit.

Dit això, em sorprèn que no hagin passat gairebé ni 24 hores que alguns contrincants polítics ja ens prejutgen, ja diuen amb qui volem pactar, amb qui volem anar al llit, i amb qui ens aixecarem al dia següent. Què fàcil ha estat jutjar ERC fins ara! Però justament per això, crec que l’última cosa que volem els militants d’ERC és donar més “carn” a rumors o declaracions que res tenen a veure amb el què hem debatut aquest passat dissabte. Abans de parlar per als de fora, crec que ara toca parlar-nos a nosaltres mateixos.

Però, vull respondre al títol d’aquest article, què espero d’ERC?
En primer lloc, espero, com deia, que ens parlem, sense por a perdre o a guanyar, a equivocar-se o a encertar-la, i a obrir-nos a tothom, sense por al què diran. Sense complexes i segurs del què som i el què volem fer, sempre podrem decidir autònomament què volem fer, amb qui ho volem fer i quan ho volem fer. Això no és un consell sinó que ben aplicat, pot ser un mètode.

La política de pactes ha de ser ara per ara irrellevant per a ERC. Primer, projecte, primer, ERC, i dels pactes, els acords, a diferència del passat n’hem de parlar quan ens sentim forts, amb capacitat d’incidir i il•lusionats de portar a terme un projecte polític concret i exhaustiu amb els temps i les aplicacions programàtiques.

La nostra sempre rellevant discussió entre eix nacional i social, han de ser dos objectius complementaris, però requereixen d’un programa d’execució. La consecució del nostre projecte nacional, l’exercici democràtic d’autodeterminar-nos, requereix d’una estratègia nacional, on ERC sigui capaç de sumar, i on els agents socials siguin part del joc i no un comodí. Cal teixir, mica en mica, un programa polític i social que superi, desobeeixi o confronti amb l’estat espanyol, i això només serà possible si som capaços de sumar i de projectar els nostre objectius sempre tenint en compte les dificultats que aniran sorgint al llarg del camí.

El projecte social, per altra banda, requereix també d’un programa d’execució, i potser és el més complicat. ERC ha de saber afrontar la situació econòmica i social només amb una visió; defensar i millorar el nostre estat del benestar i el nostre teixit productiu. No val només rondinar per les retallades que el govern està aplicant sistemàticament, si volem avançar hem de saber projectar el què és dolent i el què bo de la crisi que estem vivint. Liderar és sempre tenir alternatives a les situacions creades.

ERC no ha de ser un partit de resistència a res. A ERC tenim la voluntat de confeccionar majories socials que consumin el nostre projecte polític, i per a fer-ho, cal tenir sempre en perspectiva l’acció d’innovar i tenir la iniciativa política. No hem de resistir als embats polítics que l’estat espanyol propugna, sinó que cal el què cal és conformar un teixit real i actiu de país que permeti respondre amb rapidesa i que sàpiga superar la situació per a crear noves realitats alternatives a les que ens plantegen des de Madrid.

La nostra causa política, la independència nacional i social, té un pes democràtic superior. Autodeterminar-nos vol dir apropar la democràcia a una escala molt propera a la realitat dels ciutadans i ciutadanes. I això, ens obliga a ser molt curosos amb les nostres accions i a ser els actors de la modernització i contemporització del sistema democràtic. A ERC, mica en mica, hem de ser els avaladors d’un projecte polític amb un gran calatge democràtic al darrere.

Bé, això és el què espero que fem a ERC i moltes altres coses, perquè volem fer part del futur, primer ens haurem de preguntar quin paper volem jugar en un futur no gaire llunyà.