Aquesta setmana passada vaig estar seguint un debat ja tradicional a casa nostra, el dels dies de festivitat i la seva suposada connexió absoluta amb la producció del treballador/a. Concretament, aquesta setmana passada Foment del Treball tornava a engegar aquest debat etern, i per la meva opinió, ja massa passat de moda.
Hem pogut sentir opinions de tot tipus però en aquest tema, sembla que ningú tingui la raó. I com és això? Perquè el debat sobre més productivitat i menys dies festius ja està passat.
Justament, aquesta darrera setmana Foment del Treball celebrava l’entrega de la Medalla d’or. La imatge de tot l’acte però em va semblar més o menys modern estèticament però retrograda en el seu contingut, una mica caspós diria jo. I això em fa pensar que algunes propostes del gran empresariat d’aquest país, no acaben de tocar la realitat del món laboral del segle XXI i els canvis que s’hi estan succeint.
Que jo sàpiga el model fordista, que és justament el model que tenen al cap els qui reclamen més producció i menys festes, és un model desfasat. Ja no vivim en la societat en cadena on es generen grans produccions a baix cost i on es paguen hores extres a “manta” perquè s’arribin als objectius de producció. Jo diria, que el món del treball - fixeu-vos que parlo de món del treball perquè crec que és un procés col•lectiu on tothom s’hauria de sentir part implicada- viu un procés absolutament al contrari del què demana Foment.
El món del treball està canviant. El problema ara per ara no és produir més, ningú vol produir més, el camí és justament el de crear millors i més segurs llocs de treball que permetin als i les treballadores produir amb més facilitat, amb més seguretat i amb més qualitat, la clau efectivament, és en la qualitat i no en la quantitat. La participació dels treballadors i treballadores en els processos de producció i de creació de nous productes és fonamental i això ja comporta un nou component en el món del treball. I també la formació és clau per entendre que el treballador ha de tenir un alt grau d’especialització per a poder ser eficient i competitiva al món l’empresa on treballa. Aquest procés ja l’han iniciat moltes petites i mitjanes empreses, és potser el debat que més ocupa i preocupa entre les PIME. I és tant important aquest procés per ells perquè entre altres és la seva única assegurança de vida en el futur.
Però el “gran empresariat català” segueix entossudit en demanar més producció i com sempre, de rebot, més flexibilitat que en el fons vol dir més reformes, a costa sempre del poder adquisitiu del treballador, un error ja molt antic. L’empresari, que jo sàpiga, sempre ha estat un home de risc i l’aposta per un canvi de model i diria que de mercat –Espanya és cada cop menys mercat exponencial i ho és més Europa i el món- hauria de ser un procés i no un trencament amb res. Però jo de vegades em pregunto, tenim grans empresaris de país, moderns i amb visió de futur? O bé, tenim grans gestors dels mercats financers i diplomàtics de primer ordre en el sí de les gran esferes de poder, que només veuen el benefici sense tenir en compte el què tenen al seu voltant?
En resum, si fem pont o viaductes puc dir que és un debat insignificant. El que és un debat amb pes, és com i de quina manera fem més i millors llocs de treball. És una oportunitat de canvi per a mirar a un futur millor.
I per cert, ja que hi som, que jo sàpiga tots els qui treballem o hem treballat en empreses privades hem fet moltes hores gratuïtes per a poder treure la feina endavant o bé, n’hi ha que ho han fet per a posar-se medalles, sigui com sigui, el tema de les hores de treball ja no és el que era.
I si algú fes un estudi sobre les hores que fem de més a les nostres respectives feines i que no són remunerades? Penso que tremolarien moltes coses submergides.
0 comentaris:
Publica un comentari