El 20N aquest cop té molts al•licients de futur, de mitjà i de llarg termini. L’estat espanyol té deures a la cartera tals com el d’iniciar el procés de pacificació i resolució del conflicte basc, fer front a aquesta crisi que fueteja les economies familiars, generar una transformació de l’estructura econòmica a fons...i en el cas català, aquestes eleccions són quelcom important.
Catalunya, té una agenda d’embats amb l’estat que no pot ni obviar ni interpretar com cadascú vulgui. El conflicte lingüístic, l’espoli fiscal, la discriminació d’inversions de l’estat vers Catalunya, i l’embat frontal amb la línia dura del pensament espanyol estatal amb Catalunya, el poder judicial, són temes per a resoldre i per afrontar d’immediat, sense fer piruetes, ni peixos al cove, ni negociacions solemnes amb resultats indignes.
La situació com es diria popularment “és la que és”, i dit això, li hem de fer front. Possiblement estem vivint un canvi de cicle polític amb Espanya, i Espanya també està vivint un canvi de cicle polític que transitarà possiblement cap a una nova concepció del pensament estatal espanyol. I Catalunya quin paper hi ha de jugar? Bé, això ho diran abans de res les urnes però jo faig diversos apunts sobre quines són les perspectives polítiques d’una relació entre Catalunya i Espanya cada cop més complexa.
La concepció de la unitat catalana a Madrid. Només podem recordar un moment en la història on Catalunya va actuar com a poble. El Memorial de Greuges, presentat al rei Alfons XII a finals del segle XIX, és potser el principal referent d’un moment d’unitat política catalana vers l’estat espanyol. No hi ha cap més experiència, per tant, sense tradició ni fets històrics al darrere no podem fer una valoració de cap experiència real, i menys contemporània.
La unitat es fa difícil de descriure, i no és un element només simbòlic perquè hi intervenen molts interessos polítics al darrere, ara bé, el moment potser encara no ha arribat, l’independentisme en aquest cas, encara no ha estat capaç de ser el portaveu d’un moviment de transgressió del model de relació amb Espanya que arrossegui el conjunt del catalanisme polític, sigui o no sobiranista.
I què vull dir amb això? Que abans de projectar objectius de país cal assumir un canvi de relacions amb Espanya, un canvi que condueixi el model cap a la bilateralitat, un primer pas per a posicionar Catalunya en una igualtat de condicions.
Més enllà però de la bilateralitat cal posar sobre la taula l’exercici de la sobirania. La funció de l’independentisme ara per ara, és la de fer supurar els greuges de conviure amb un model, l’espanyol, obtús i deficitari per als interessos de Catalunya. Però, en un segon estadi, en un escenari on l’independentisme tingui el poder de condicionar l’opinió pública, cal impulsar dues accions noves en el programa polític independentista; crear accions de sobirania nacional on la base de les decisions passin només per Catalunya, i la insubmissió política i social si cal, en casos on les institucions espanyoles abusin del seu poder polític vers a Catalunya, això sí, després d'un nou atac polític no només valen els queixes i el rebuig, cal reconstruir models i fer-los més forts i competitius.
Són potser dos apunts els que apunto força objectius però amb una clara vocació de canviar el model de relacions amb Espanya, i d'exercir un nou model de sobirania nacional. El món canvia i Catalunya i Espanya també.
Veurem què passa el proper 20N però crec que el què cal és rumiar què farem com a país a partir del 20N.
0 comentaris:
Publica un comentari