dilluns, 31 d’octubre de 2011

Eleccions espanyoles. No perdre les ocasions


El 20N aquest cop té molts al•licients de futur, de mitjà i de llarg termini. L’estat espanyol té deures a la cartera tals com el d’iniciar el procés de pacificació i resolució del conflicte basc, fer front a aquesta crisi que fueteja les economies familiars, generar una transformació de l’estructura econòmica a fons...i en el cas català, aquestes eleccions són quelcom important.

Catalunya, té una agenda d’embats amb l’estat que no pot ni obviar ni interpretar com cadascú vulgui. El conflicte lingüístic, l’espoli fiscal, la discriminació d’inversions de l’estat vers Catalunya, i l’embat frontal amb la línia dura del pensament espanyol estatal amb Catalunya, el poder judicial, són temes per a resoldre i per afrontar d’immediat, sense fer piruetes, ni peixos al cove, ni negociacions solemnes amb resultats indignes.

La situació com es diria popularment “és la que és”, i dit això, li hem de fer front. Possiblement estem vivint un canvi de cicle polític amb Espanya, i Espanya també està vivint un canvi de cicle polític que transitarà possiblement cap a una nova concepció del pensament estatal espanyol. I Catalunya quin paper hi ha de jugar? Bé, això ho diran abans de res les urnes però jo faig diversos apunts sobre quines són les perspectives polítiques d’una relació entre Catalunya i Espanya cada cop més complexa.

La concepció de la unitat catalana a Madrid. Només podem recordar un moment en la història on Catalunya va actuar com a poble. El Memorial de Greuges, presentat al rei Alfons XII a finals del segle XIX, és potser el principal referent d’un moment d’unitat política catalana vers l’estat espanyol. No hi ha cap més experiència, per tant, sense tradició ni fets històrics al darrere no podem fer una valoració de cap experiència real, i menys contemporània.

La unitat es fa difícil de descriure, i no és un element només simbòlic perquè hi intervenen molts interessos polítics al darrere, ara bé, el moment potser encara no ha arribat, l’independentisme en aquest cas, encara no ha estat capaç de ser el portaveu d’un moviment de transgressió del model de relació amb Espanya que arrossegui el conjunt del catalanisme polític, sigui o no sobiranista.
I què vull dir amb això? Que abans de projectar objectius de país cal assumir un canvi de relacions amb Espanya, un canvi que condueixi el model cap a la bilateralitat, un primer pas per a posicionar Catalunya en una igualtat de condicions.

Més enllà però de la bilateralitat cal posar sobre la taula l’exercici de la sobirania. La funció de l’independentisme ara per ara, és la de fer supurar els greuges de conviure amb un model, l’espanyol, obtús i deficitari per als interessos de Catalunya. Però, en un segon estadi, en un escenari on l’independentisme tingui el poder de condicionar l’opinió pública, cal impulsar dues accions noves en el programa polític independentista; crear accions de sobirania nacional on la base de les decisions passin només per Catalunya, i la insubmissió política i social si cal, en casos on les institucions espanyoles abusin del seu poder polític vers a Catalunya, això sí, després d'un nou atac polític no només valen els queixes i el rebuig, cal reconstruir models i fer-los més forts i competitius.

Són potser dos apunts els que apunto força objectius però amb una clara vocació de canviar el model de relacions amb Espanya, i d'exercir un nou model de sobirania nacional. El món canvia i Catalunya i Espanya també.

Veurem què passa el proper 20N però crec que el què cal és rumiar què farem com a país a partir del 20N.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Món del treball vs Foment del Treball


Aquesta setmana passada vaig estar seguint un debat ja tradicional a casa nostra, el dels dies de festivitat i la seva suposada connexió absoluta amb la producció del treballador/a. Concretament, aquesta setmana passada Foment del Treball tornava a engegar aquest debat etern, i per la meva opinió, ja massa passat de moda.
Hem pogut sentir opinions de tot tipus però en aquest tema, sembla que ningú tingui la raó. I com és això? Perquè el debat sobre més productivitat i menys dies festius ja està passat.

Justament, aquesta darrera setmana Foment del Treball celebrava l’entrega de la Medalla d’or. La imatge de tot l’acte però em va semblar més o menys modern estèticament però retrograda en el seu contingut, una mica caspós diria jo. I això em fa pensar que algunes propostes del gran empresariat d’aquest país, no acaben de tocar la realitat del món laboral del segle XXI i els canvis que s’hi estan succeint.

Que jo sàpiga el model fordista, que és justament el model que tenen al cap els qui reclamen més producció i menys festes, és un model desfasat. Ja no vivim en la societat en cadena on es generen grans produccions a baix cost i on es paguen hores extres a “manta” perquè s’arribin als objectius de producció. Jo diria, que el món del treball - fixeu-vos que parlo de món del treball perquè crec que és un procés col•lectiu on tothom s’hauria de sentir part implicada- viu un procés absolutament al contrari del què demana Foment.

El món del treball està canviant. El problema ara per ara no és produir més, ningú vol produir més, el camí és justament el de crear millors i més segurs llocs de treball que permetin als i les treballadores produir amb més facilitat, amb més seguretat i amb més qualitat, la clau efectivament, és en la qualitat i no en la quantitat. La participació dels treballadors i treballadores en els processos de producció i de creació de nous productes és fonamental i això ja comporta un nou component en el món del treball. I també la formació és clau per entendre que el treballador ha de tenir un alt grau d’especialització per a poder ser eficient i competitiva al món l’empresa on treballa. Aquest procés ja l’han iniciat moltes petites i mitjanes empreses, és potser el debat que més ocupa i preocupa entre les PIME. I és tant important aquest procés per ells perquè entre altres és la seva única assegurança de vida en el futur.

Però el “gran empresariat català” segueix entossudit en demanar més producció i com sempre, de rebot, més flexibilitat que en el fons vol dir més reformes, a costa sempre del poder adquisitiu del treballador, un error ja molt antic. L’empresari, que jo sàpiga, sempre ha estat un home de risc i l’aposta per un canvi de model i diria que de mercat –Espanya és cada cop menys mercat exponencial i ho és més Europa i el món- hauria de ser un procés i no un trencament amb res. Però jo de vegades em pregunto, tenim grans empresaris de país, moderns i amb visió de futur? O bé, tenim grans gestors dels mercats financers i diplomàtics de primer ordre en el sí de les gran esferes de poder, que només veuen el benefici sense tenir en compte el què tenen al seu voltant?

En resum, si fem pont o viaductes puc dir que és un debat insignificant. El que és un debat amb pes, és com i de quina manera fem més i millors llocs de treball. És una oportunitat de canvi per a mirar a un futur millor.

I per cert, ja que hi som, que jo sàpiga tots els qui treballem o hem treballat en empreses privades hem fet moltes hores gratuïtes per a poder treure la feina endavant o bé, n’hi ha que ho han fet per a posar-se medalles, sigui com sigui, el tema de les hores de treball ja no és el que era.

I si algú fes un estudi sobre les hores que fem de més a les nostres respectives feines i que no són remunerades? Penso que tremolarien moltes coses submergides.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Què espero d’ERC?


La veritat és que la pregunta que pot semblar una mica redundant, no en té cap intenció. Jo no només espero el què ha de ser ERC, sinó que vull participar del què ERC ha de ser en un futur pròxim, o fins i tot, demà mateix. Aquesta és la pregunta i la resposta que tots els militants i simpatitzants d’ERC ens hem de fer a nosaltres mateixos. ERC la formem tots i totes i sense l’aportació d’aquest “tot”, no hi haurà partit.

Dit això, em sorprèn que no hagin passat gairebé ni 24 hores que alguns contrincants polítics ja ens prejutgen, ja diuen amb qui volem pactar, amb qui volem anar al llit, i amb qui ens aixecarem al dia següent. Què fàcil ha estat jutjar ERC fins ara! Però justament per això, crec que l’última cosa que volem els militants d’ERC és donar més “carn” a rumors o declaracions que res tenen a veure amb el què hem debatut aquest passat dissabte. Abans de parlar per als de fora, crec que ara toca parlar-nos a nosaltres mateixos.

Però, vull respondre al títol d’aquest article, què espero d’ERC?
En primer lloc, espero, com deia, que ens parlem, sense por a perdre o a guanyar, a equivocar-se o a encertar-la, i a obrir-nos a tothom, sense por al què diran. Sense complexes i segurs del què som i el què volem fer, sempre podrem decidir autònomament què volem fer, amb qui ho volem fer i quan ho volem fer. Això no és un consell sinó que ben aplicat, pot ser un mètode.

La política de pactes ha de ser ara per ara irrellevant per a ERC. Primer, projecte, primer, ERC, i dels pactes, els acords, a diferència del passat n’hem de parlar quan ens sentim forts, amb capacitat d’incidir i il•lusionats de portar a terme un projecte polític concret i exhaustiu amb els temps i les aplicacions programàtiques.

La nostra sempre rellevant discussió entre eix nacional i social, han de ser dos objectius complementaris, però requereixen d’un programa d’execució. La consecució del nostre projecte nacional, l’exercici democràtic d’autodeterminar-nos, requereix d’una estratègia nacional, on ERC sigui capaç de sumar, i on els agents socials siguin part del joc i no un comodí. Cal teixir, mica en mica, un programa polític i social que superi, desobeeixi o confronti amb l’estat espanyol, i això només serà possible si som capaços de sumar i de projectar els nostre objectius sempre tenint en compte les dificultats que aniran sorgint al llarg del camí.

El projecte social, per altra banda, requereix també d’un programa d’execució, i potser és el més complicat. ERC ha de saber afrontar la situació econòmica i social només amb una visió; defensar i millorar el nostre estat del benestar i el nostre teixit productiu. No val només rondinar per les retallades que el govern està aplicant sistemàticament, si volem avançar hem de saber projectar el què és dolent i el què bo de la crisi que estem vivint. Liderar és sempre tenir alternatives a les situacions creades.

ERC no ha de ser un partit de resistència a res. A ERC tenim la voluntat de confeccionar majories socials que consumin el nostre projecte polític, i per a fer-ho, cal tenir sempre en perspectiva l’acció d’innovar i tenir la iniciativa política. No hem de resistir als embats polítics que l’estat espanyol propugna, sinó que cal el què cal és conformar un teixit real i actiu de país que permeti respondre amb rapidesa i que sàpiga superar la situació per a crear noves realitats alternatives a les que ens plantegen des de Madrid.

La nostra causa política, la independència nacional i social, té un pes democràtic superior. Autodeterminar-nos vol dir apropar la democràcia a una escala molt propera a la realitat dels ciutadans i ciutadanes. I això, ens obliga a ser molt curosos amb les nostres accions i a ser els actors de la modernització i contemporització del sistema democràtic. A ERC, mica en mica, hem de ser els avaladors d’un projecte polític amb un gran calatge democràtic al darrere.

Bé, això és el què espero que fem a ERC i moltes altres coses, perquè volem fer part del futur, primer ens haurem de preguntar quin paper volem jugar en un futur no gaire llunyà.