Aquesta setmana tots hem pogut veure el què succeeix a les zones obreres de Londres, Birmingham, Nottingham etc. I la cosa sembla que encara durarà.
Aprofitant l’esclat de violència i revolta social d’aquests barris on majoritàriament hi viuen les famílies de les noves onades migratòries turques, hindús, afro caribenyes etc., crec que és convenient abordar el significat actual dues paraules que en els darrers temps estan al centre del debat públic; indignació i frustració.
No em embla gens correcte ni democràtic abordar una crisi social com la que està vivint Anglaterra, perpetrant amenaces tant violentes –perquè la violència té moltes versions- com les que David Cameron, Primer Ministre anglès, ha professat aquests dies. Fer públiques les identitats de persones que suposadament estan implicades en les revoltes, limitar i controlar l’ús de les xarxes de la comunicació com si d’un estat de setge es tractés o anomenar de manera lleugeríssima “delinqüents” a molts dels implicats en les revoltes, em sembla si més no desproporcionat i molt però que molt irresponsable per part del principal representant d’un país democràtic.
A més, els mitjans de comunicació, com ja és habitual, només encerclen els fets en una sola direcció, des d’una sola visió. I aquesta revolta violenta no em sembla pas “una conspiració de delinqüents que aprofiten un succés per arrasar i saquejar els establiments dels seus barris”. És molt més complicat que una anàlisi tan senzilla i parcial com és el què han produït fins ara els mitjans. Com sempre, la realitat social, no es pot analitzar des d’un sol prisma, és un error.
Per cert, ja que hi sóc, val a dir que el debat a Anglaterra es basa ara per ara en evitar els aldarulls entre ètnies o l’odi racial, i a posar en debat allò que ells anomenen la Big Society i que ve a ser la base teòrica de la política anglesa pel què fa a la seva idea de multiculturalitat i de societat oberta al món. I per tant, a Anglaterra no es parla només d’escombrar carrers i controlar delinqüents com si visquessin en una ciutat com la de “l’heroi” Batman, Gottham, i esperessin que aquest “escombri” la ciutat de delinqüents que porten el caos, la brutícia i la maldat. Sinó que es parla d’aspectes reflexius i que pretenen analitzar la situació i no només tapar el forat i mirar cap endavant obviant la realitat inherent als barris de la classe treballadora i humil del segle XXI de les ciutats metropolitanes angleses; la frustració social de les noves generacions i l’estancament de la democràcia.
També he analitzat amb deteniment el què ha succeït amb els Indignats al nostre país. Lògicament, la situació i les realitats no són les mateixes però tenen bases d’anàlisi molt semblants. Per exemple, la xarxa de mobilització ha estat en ambdues experiències la dels mitjans de la xarxa; Twitter, facebook etc. Totes dues experiències afecten bàsicament les noves generacions, i adverteixen ambdues, des dues formes d’expressió molt diferents, la seva frustració i la seva demanda de tenir dret a tenir una oportunitat al món. La resposta, de la democràcia, del sistema en el seu conjunt, com ja és habitual, ha estat en ambdós casos lenta, carca, poc eficaç i a sobre, per errors força greus dels cossos policials, s’ha donat una imatge repressora que ha creat força rebuig social cap a un estament, el cos de seguretat de l’estat, que és l’arrel de la consolidació de les democràcies.
Val a dir però que la indignació o la frustració social només pot anar acompanyat del compromís social. De fet, Stephane Hessel, autor del llibre Indigneu-vos, fa un èmfasi constant a indignar-se perquè és el millor mètode per a comprometre’s socialment. És més, Hessel, dona eines i experiències personals en el seu llibre sobre com comprometre’s. El compromís, és l’eina per a construir un nou model social. I el què cal és sobretot reconstruir la xarxa social, la xarxa de valors i la seva capacitat de cohesió entre els ciutadans. Aquest és el paper de l’acció d’indignar-se o de frustrar-se. La democràcia requereix d’institucions més àgils, modernes i participatives però sobretot, el què cal per a transformar la democràcia és reconstruir el model social i tot el què ell comporta quant a valors, institucions i cohesió social.
Ja per últim, ressenyo un esqueix de l’article que Maider Lacallle ha publicat avui al diari Gara: Si después de adentrarnos en un discurso constructivo sobre nuestra sociedad plural seguimos viendo que, a pesar de haber hecho esfuerzos en su mejora, hay gente que todavía quiere quemar y avasallar, entonces podremos preguntarnos por qué hay gente que quiere cometer actos tan «descerebrados».
Al menos hasta entonces y sin haber escuchado a quienes componen una gran parte de la población, es cobarde, vago y sobre todo contraproducente tachar de sinsentido actos tan peligrosos y de tan gran magnitud. Démosles, por lo menos y por una vez, el beneficio de la duda a quienes nunca dejamos aparecer en las noticias.
0 comentaris:
Publica un comentari