Aquest migdia abans d’anar dinar a casa els meus pares, hem volgut fer un petit vermut a Alella. Just quan arribem, la Marta se’n va cap a la barra per a demanar el beure i una mica de pica-pica per a fer obrir la gana. Quan la Marta torna m’explica, amb una cara de resignació absoluta, que un noi, ja adolescent i prou capaç de reaccionar i adonar-se’n del què fa i deixa de fer, li ha etzibat una forta trepitjada –no intencionada- i ell, sense cap mena de pudor, no ha estat capaç de demanar-li perdó. En aquell mateix moment, s’ha produït una discussió molt interessant entre la Marta i jo.
Li pregunto a la Marta, tu penses que aquest noi t’ha demanat perdó perquè li ha semblat que no era necessari? O simplement ho ha fet perquè no entra dins la seva capacitat humana demanar perdó? Aquí tots dos hem entrat en un debat profund i força significatiu del què som com a societat. La Marta, en el moment en què li faig aquestes dues preguntes, em respon; si li hagués dit res, si li hagués demanat que vigilés hagués quedat com una persona mal educada i possiblement, el noi, s’hauria violentat, sense raó però segur que hagués estat així. Prefereixo callar i no buscar problemes. Potser hem perdut la cultura de demanar perdó quan és necessari?
Posteriorment, li pregunto a la Marta, tu creus que això és normal? Que succeeix sovint? I tu què faries per a pal•liar-ho? I la Marta em respon d’una manera força significativa; Jo no ho sé, el què sí és que als meus fills els educaré tenint en compte els valors i la humilitat, i la resta tant em fa. Humilitat, una paraula gairebé resposta de tot el què ha suscitat de debat entre nosaltres.
La paraula humilitat ha creat una llarga xerrada entre tots dos. I d’aquesta xerrada n’hem extret una sèrie de conclusions força rellevants del què pot ser un anàlisi “humil” del comportament i dels valors de les generacions actuals:
La por al fracàs, el binomi imposat per un model de societat que només valora el bé i el mal, el bo i el millor, i es deixa moltes coses pel mig sense valorar, pressuposa individus que només són capaços d’entendre i reaccionar davant de les oportunitats que tenen èxit i la virtut personal, sense tenir en compte la resta i ni molt menys els valors de la resta. L’èxit és una fita i no pas un mitjà, i l’èxit és la totalitat, la plenitud humana. El fracàs per contra, és una fatalitat, és de fet, entesa com un fet d’exclusió social i no pas un fet d’aprenentatge, de progressió cap a la maduresa personal.
La humilitat és la base per a crear respecte i valors entre els homes i dones que vivim en aquest món. Sense humilitat per a demanar perdó mai es podrà ser plenament feliç ni plenament conscient dels actes que professem. La humilitat és una responsabilitat per a l’humà, i no pas un gest caritatiu.
Els valors familiars que han estat transmesos en les darreres generacions, com la de la Marta i la meva, han crescut pensant en què només es pot guanyar i mai perdre. S’ha de ser el millor i mai es pot ser normal o humil amb els fets i les accions que desenvolupem com a humans. Ser una persona normal en certs aspectes de la vida no significa que no puguis gaudir i ser una persona valida per a la societat, no cal ser mai el millor en tot sinó que s’ha de ser obert, creador i tenir il•lusió en allò que fas, la resta ja vindrà.
0 comentaris:
Publica un comentari