Sembla que la violència a Euskal Herria comença a deixar de ser una raó d’estat. Certes declaracions, encara que molt tímides, de part d’alguns mandataris del Govern espanyol actual apunten a que es pot obrir un nou camí cap a la consecució d’un procés de pau al País Basc. Però la raó més de pes per haver arribat fins aquí, és la irrupció de manera fulgurant de Bildu. Per tant, la raó, com ja ve essent normal al conflicte basc, és sempre estadística i política. És més, les enquestes donen un bon resultat per a Bildu a les properes eleccions espanyoles, i això, a part de ser una nova novetat en bona part del món abertzale és un problema que resta vots al PNB. I a la mateixa hora, també fa tambalejar el pes del jeltzales en possibles acords polítics d’estat, un element de desequilibri per als interessos de PP i PSOE. Una raó de pes per a canviar de rumb.
La política antiterrorista i l’acord PP-PSOE en aquesta matèria, ben aviat deixarà de tenir aquesta homogeneïtat tan interessada de les dues parts. La violència, com deia a l’inici d’aquest article, ja no justifica ni els mitjans, ni les lleis, ni la dialèctica política d’estat vers el conflicte basc. La cohesió d’ambdues parts és molt fràgil i depèn d’interessos purament polítics, i tots sabem què passa quan la política divideix i no suma.
Però el contingent basc només és una imatge plena de paraules buides on només una part, l’esquerra abertzale sembla que faci gestos cap a la distensió. L’acord de Gernika, signat per diverses forces polítiques i socials abertzales, és el màxim referent d’un procés que ja ha engegat per una part però requereix de l’altra part voluntat, confiança i transparència. Cal passar de la política dels retrets i la repressió a la política que genera confiances, consensos i avenços polítics i socials. La política real.
L’experiència de la darrera treva d’ETA i de les negociacions que es van encetar entre Govern i Batasuna, és malgrat tot un exemple que cal tenir en compte perquè el camí era el correcte però hi faltava com sempre la confiança, la honestedat i la maduresa política. ETA s’ha de desarmar i negociar la seva fi amb el seus interlocutors vàlids, els agents internacionals i el cos diplomàtic de l’estat. Així mateix, la negociació política entre Govern i partits polítics bascos és fonamental.
Ja fa temps que el “problema basc” és estrictament polític, la violència ha esdevingut subsidiària d’aquesta i en aquests darrers anys, la política, ha legitimat definitivament els seus mecanismes de dinamització i de control de la situació. Per tant, la fórmula de creació d’ambdues taules és un bon model que cal tornar a reprendre, és un mitja que pot trobar la causa de fons del conflicte.
Però l’inici d’aquest procés demana una mobilització diplomàtica, política i social molt superior al que vam veure a l’última treva. Ambdues parts han de tenir mecanismes i mitjans de garantia d’èxit o de no risc. ETA ja ha anunciat una treva definitiva i verificable internacionalment, unes paraules força valuoses però hi ha problemes i mecanismes que cal engegar paral•lelament a qualsevol negociació.
En el cas irlandès, l’anunci de negociacions entre partits va anar precedit d’una política de gestos, entre altres l’alliberament o apropament de presos de l’IRA. Els presos, en qualsevol conflicte són quelcom superior. Els presos són el símbol polític de qualsevol moviment, en tots els conflictes els presos hi tenen una incidència política molt important. En el cas dels presos d’ETA, cal una aposta per a l’apropament i la revisió de certs judicis a presos. És una càrrega moral que ambdues parts han d’assumir, amb els seus riscos i avantatges.
I per cert, em sembla que per a resoldre un conflicte polític cal que els seus agents estiguin plenament disponibles o si no estaríem jugant amb trampes, en aquest cas, penso que l’alliberament d’un dels principals exponents de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, i la legalització de Sortu és un gest polític bàsic.
Les víctimes d’ambdues parts han de poder tenir un mecanisme de reconeixement dels efectes del conflicte, cal crear una Comissió de la Veritat similar a la irlandesa i la sud-africana. Allò més bàsic i carregat d’emocions en un conflicte, les morts, han de tenir un paper que encara que no ha de ser protagonista, sí que ha de ser reconegut el seu patiment i s’ha de saber la veritat sobre allò que ha succeït, sense rancor i sense manipulacions interessades.
Els agents internacionals, com deia anteriorment, són una part estratègica. Ho són i ho seran en el futur i en tots els conflictes polítics. En el cas basc, ambdues parts, Govern i esquerra abertzale, són dues parts desligitimades per a la resolució unilateral, el temps ho ha demostrat. El què cal doncs, és referenciar-nos un altre cop en el procés de pau irlandès. Els acords d’Stormont es van resoldre en pocs dies, en un equipament parapetat per a l’ocasió, i que estava regit per un cos diplomàtic internacional liderat pel senador americà George Mitchell. A Euskadi caldrà un espai on s’hi sumin totes les parts i estigui conciliat per un cos d’agents internacionals com els del Grup de Contacte que actualment lidera el sud-africà Brian Currin. El temps és un mitjà vital en la resolució d’un conflicte, i no es pot avançar sense que es controlin els temps i els espais de negociació.
Però per a reeixir en endegar un procés tan complex com aquest calen conviccions polítiques fortes i un pes polític també fort. Les properes eleccions espanyoles són clau per a cada una de les parts. Jo encara veig reticències més fruit del rancor i l’interès d’alguns col•lectius que no pas maduresa i un mínim d’espai per al diàleg. Veurem què passa.
0 comentaris:
Publica un comentari