Ho confesso, odio els horaris en general, en què ens regim quan treballem, quan mengem, quan exercim el nostre temps lliure, de repòs, d’esmorzar –si és que tenim temps d’esmorzar-, i de molts altres espais que transcorren les nostres vides durant e dia amb gran celeritat. No els suporto.
Josep Pla, encara que no ha estat mai el millor exemple de rigurositat i perseverança, ho resumeix força bé en una de les seves grans obres mestre, El que hem menjat; Ens hauríem de llevar més de matí, hauríem d’anar al llit més aviat i dormir més. En llevar-nos, hauríem de tenir més bon humor. En aquesta hora, el mal humor ens fa fumar massa. Hauríem de fumar menys i menjar més –esmorzar de forquilla. Els alemanys solen dir que els matins tenen gust d’or. Quin gust tenen els nostres matins?...Sortint tard dels despatxos –en les nostres ciutats industrials a les nou, quarts de deu de la nit, hi ha encara gent que furga pels despatxos- el sopar es produeix tardíssim, l’horari dels espectacles comença a hores manicomials i hom arriba al llit a les hores petites.
Doncs sí, el mestre Pla tenia raó. Són absolutament absurds els horaris que fem en aquest país, i més ara que arriba l’estiu i la gent vol gaudir del llarg dia que protagonitza uninominalment el sol.
Vull diferenciar dos element temporals de la jornada que realitzem cada dia, els àpats i “el temps de lleure”, i les llargues i absurdes jornades de treball.
Pel què fa als àpats, no vull ser “planista” i posar-me malenconiós d’un temps en què els àpats eren trobades familiars de llarga durada i on s’intercanviaven llargues converses, o que servien per a tractar sobre temes diversos sense que el temps fos un impediment. De fet, antigament, hi havia dos horaris per a menjar, al migdia per exemple, els horaris dels rics, que era al voltant de les dues, i el dels pobres, que era al voltant de les dotze del migdia. Sembla que ens hem quedat amb el dels rics...
Però, els horaris de treball, i l’estrés autogenerat per nosaltres mateixos i per un sistema cultural també estressat, està matant el poc que ens queda de cuina popular i de reunió a taula de la família o de les parelles, o del què sigui. Tot requereix el seu temps, i, o no el tenim, o ens diuen que no el podem tenir ”perquè tenim moltes coses a fer”; anar al gimnàs municipal, fer footing, anar amb bici, fer pàdel etc., tot per estar en forma, tenir una “vida sana”, i plena de moltes coses per en resum, no sentir-te buit i allunyat d’uns barems de societat.
Ja per últim. Vull fer una crida al canvi progressiu dels horaris de treball. Els actuals no tenen sentit i estan plens de vicis. Certament, com diu Pla, els esmorzars abans d’anar a treballar per exemple, són un desastre –basats en cafè, tabac, croissants secs i amb gust a cartró, i com a molt un entrepà amb tomàquet sucat amb pinzell- i haurien de ser una de les nostres bases de la dieta i font d’energia per afrontar la jornada. La cultura de l’esmorzar, sigui de forquilla o no, està desapareixent per interessos de mercat.
Tanmateix, les llargues jornades laborals tenen horaris, que ja de per sí són llargs –alguns fins a les set de la tarda i amb parada de dues hores per a dinar- a sobre, els desplaçaments són llargs, cosa que significa que arribem molt tard a casa, si és que no hem de fer alguna paradeta pel camí. I per més “morbo”, molts de nosaltres ens hem vist en situacions de pressió ambiental i “patronal” en què ens hem vist obligats a quedar-nos a treballar més enllà de la nostra jornada laboral perquè la “situació ho demana”. Jo no em considero d’aquelles persones que compleix els seu horari i prou, m’agrada fer allò que faig i treballo si cal, més del compte, però hi ha molts casos que són simplement flagrants. Fins i tot, hi ha competicions entre quadres mitjans de les empreses per veure qui surt més tard, com si fos un motiu per a guanyar galons. Absurd, absolutament absurd.
Potser que hi pensem. Pla ho deia i algún polític d’aquest país ho va reivindicar durant la darrera campanya electoral. Potser que mirem altres models a Europa i l’adaptem a la nostra realitat cultural i climàtica.
0 comentaris:
Publica un comentari