dissabte, 30 de juliol de 2011

El cas Utoya. Amb més democracia no n’hi ha prou.

Anders Behring Breivik és un personatge absolutament boig, i té una ment obsessiva, d’acord. És més, amb casos així molts companys i amics els hi he arribat a sentir paraules de frustració i de venjança, una reacció aquesta última, força lògica després de viure un assassinat massiu tan fred i calculador com aquest. Però, aquesta no és la resposta ni la solució.

Tampoc no n’hi ha prou amb contrarrestar aquest desastre creat per un humà amb una frase tan buida com “davant d’aquest atemptat a persones innocents cal crear més democràcia”. I això de més democràcia, què vol dir? De fet, el debat social, en aquests darrers dies no ha anomenat en cap moment el sistema democràtic. S’ha parlat de multiculturalisme, de persecució de l’extrema dreta, d’un control més exhaustiu i eficaç de les xarxes etc., però no de democràcia. Per tant, on és el problema? Els problemes en són molts i molt variats, però tots afecten el sistema de valors de la democràcia i dels ciutadans que la composem. Estem vivint moments de canvi cosa que afecta a la nostra solidesa en els valors i la solidaritat entre persones.

En primer lloc, la democràcia
L’arrel del problema i la resposta a un cas com el d’Utoya és empènyer la democràcia? N’hi ha prou amb això? No. La democràcia no és la resposta a tots els mals, és un complex sistema de valors que creen els humans i consoliden una sèrie d’institucions socials i polítiques de manera transversal i col•lectiva. Per tant, què cal, més democràcia o més valors per a la democràcia? El què cal és posar en valor els valors tradicionals –la llibertat, la solidaritat, l’ètica, l’esforç etc- i reforçar els nous valors -la creació individual, la pluralitat, l’eficiència etc-.

Per altra banda, la democràcia és un sistema que integra i ofereix valors ciutadans? Sí, però actualment només en part. Un jove estudiant que ha acabat una carrera brillant que quan surt de l’aula no troba feina i ha d’acabar fent de mosso de magatzem es pot entendre com un ciutadà integrat al sistema democràtic? o és que el sistema ha fallat amb allò més essencial, el valor de l’eficiència? Qualsevol ciutadà que treballa des de bon matí fins al vespre, amb una parada de poc més de dues hores per a dinar, amb família, es pot sentir plenament integrat al sistema democràtic quan ha d’anar a qualsevol administració i ha de fer una cua immensa per a ser atès i perd hores hores de treball que podria aprofitar per altres afers personals? Crec que el sistema democràtic no és que sigui madur és que requereix un procés encara llarg, de canvi i d’adaptació als nous temps.

Tenir en compte les Noves Xarxes de la Comunicació, la democràcia ha d’estar atenta
El cas d’Utoya és la constatació de que la xarxes socials suposen una eina molt més activa i eficaç que el sistema democràtic. Breivik, ha construït un imaginari personal mitjançant la informació que li oferia la xarxa, i s’ha basat també en la informació que li donava la xarxa per a crear l’explosiu que va fer esclatar al bell mig d’Oslo. I ningú ha estat conscient del què feia el personatge i de quins suports podia tenir. Crec doncs, que les xarxes socials han superat fa temps l’eficiència del sistema democràtic. La democràcia de fet, està constituïda per una sèrie d’institucions massa enquistades en un procés històric ja passat, ara, per dir-ho d’una manera intel•ligible, els ciutadans són els principals protagonistes de la consolidació de la democràcia i no els estats i les seves institucions, els rols han canviat.
Per cert, considero absolutament necessari disposar de límits en les xarxes socials, això també vol dir crear valors, i no, com diu alguns, perquè es posin límits es privarà de la llibertat, és un anàlisi negatiu de la creació de la justícia i la raó.

Degradació d’algunes bosses socials amb caràcter transversal
Beirvik era un pagès de classe mitjana, ben establert i amb una xarxa d’amistats normals, encara que en els darrers anys es va distanciar força del seu cercle d’amistats. Molts revisionistes de la història, o dels membres de l’extrema dreta parlamentària d’arreu d’Europa són gent de classe mitjana amb una vida, molts d’ells, relativament normal.
Sembla que la dreta racista i xenòfoba es recomposa, i ho fa amb plena normalitat a països com Noruega, Àustria, Suïssa etc. Però, crec que mentre aquesta extrema dreta jugui el paper de la democràcia aquests “casos” es poden anar resolent sense haver de fer un gran soroll, encara que cal tenir en compte que davant de l’emergència de partits d’extrema dreta cal crear nous valors i noves regles del joc, i no serveix només la queixa i el rebuig, no n’hi ha prou.

Però, el què realment em preocupa és que la democràcia, en sí mateixa, permet obviar i no integrar bosses socials força importants, siguin de l’estament social que siguin, i a més, aquestes bosses socials poden disposar de noves eines de relació social, la xarxa. Això vol dir que la resposta del sistema de valors i de la democràcia en el seu conjunt segueixen sense satisfer i és fàcilment substituïble per altres eines més eficaces i ràpides en la seva resposta com ara la violència. Cal més eficiència, una concepció molt més real i no tant conceptual del món social en comptes de generar només més democràcia.

Per tant, jo no crec que haguem de defensar només la democràcia, i només quan succeeixen casos com aquests, és un error. Crec que la democràcia és el problema de que succeeixin casos com els d’Utoya, perquè ens hem oblidat de la virtut ciutadana i dels valors que la composen, justament perquè pensem que la democràcia n’és el seu màxim garant i protector, sense tenir en compte el valor humà. I és que els temps canvien però les respostes a aquests nous temps com a humanitat, encara estan per resoldre.

diumenge, 24 de juliol de 2011

Ja és hora que mirem l’hora


Ho confesso, odio els horaris en general, en què ens regim quan treballem, quan mengem, quan exercim el nostre temps lliure, de repòs, d’esmorzar –si és que tenim temps d’esmorzar-, i de molts altres espais que transcorren les nostres vides durant e dia amb gran celeritat. No els suporto.

Josep Pla, encara que no ha estat mai el millor exemple de rigurositat i perseverança, ho resumeix força bé en una de les seves grans obres mestre, El que hem menjat; Ens hauríem de llevar més de matí, hauríem d’anar al llit més aviat i dormir més. En llevar-nos, hauríem de tenir més bon humor. En aquesta hora, el mal humor ens fa fumar massa. Hauríem de fumar menys i menjar més –esmorzar de forquilla. Els alemanys solen dir que els matins tenen gust d’or. Quin gust tenen els nostres matins?...Sortint tard dels despatxos –en les nostres ciutats industrials a les nou, quarts de deu de la nit, hi ha encara gent que furga pels despatxos- el sopar es produeix tardíssim, l’horari dels espectacles comença a hores manicomials i hom arriba al llit a les hores petites.
Doncs sí, el mestre Pla tenia raó. Són absolutament absurds els horaris que fem en aquest país, i més ara que arriba l’estiu i la gent vol gaudir del llarg dia que protagonitza uninominalment el sol.

Vull diferenciar dos element temporals de la jornada que realitzem cada dia, els àpats i “el temps de lleure”, i les llargues i absurdes jornades de treball.
Pel què fa als àpats, no vull ser “planista” i posar-me malenconiós d’un temps en què els àpats eren trobades familiars de llarga durada i on s’intercanviaven llargues converses, o que servien per a tractar sobre temes diversos sense que el temps fos un impediment. De fet, antigament, hi havia dos horaris per a menjar, al migdia per exemple, els horaris dels rics, que era al voltant de les dues, i el dels pobres, que era al voltant de les dotze del migdia. Sembla que ens hem quedat amb el dels rics...

Però, els horaris de treball, i l’estrés autogenerat per nosaltres mateixos i per un sistema cultural també estressat, està matant el poc que ens queda de cuina popular i de reunió a taula de la família o de les parelles, o del què sigui. Tot requereix el seu temps, i, o no el tenim, o ens diuen que no el podem tenir ”perquè tenim moltes coses a fer”; anar al gimnàs municipal, fer footing, anar amb bici, fer pàdel etc., tot per estar en forma, tenir una “vida sana”, i plena de moltes coses per en resum, no sentir-te buit i allunyat d’uns barems de societat.

Ja per últim. Vull fer una crida al canvi progressiu dels horaris de treball. Els actuals no tenen sentit i estan plens de vicis. Certament, com diu Pla, els esmorzars abans d’anar a treballar per exemple, són un desastre –basats en cafè, tabac, croissants secs i amb gust a cartró, i com a molt un entrepà amb tomàquet sucat amb pinzell- i haurien de ser una de les nostres bases de la dieta i font d’energia per afrontar la jornada. La cultura de l’esmorzar, sigui de forquilla o no, està desapareixent per interessos de mercat.
Tanmateix, les llargues jornades laborals tenen horaris, que ja de per sí són llargs –alguns fins a les set de la tarda i amb parada de dues hores per a dinar- a sobre, els desplaçaments són llargs, cosa que significa que arribem molt tard a casa, si és que no hem de fer alguna paradeta pel camí. I per més “morbo”, molts de nosaltres ens hem vist en situacions de pressió ambiental i “patronal” en què ens hem vist obligats a quedar-nos a treballar més enllà de la nostra jornada laboral perquè la “situació ho demana”. Jo no em considero d’aquelles persones que compleix els seu horari i prou, m’agrada fer allò que faig i treballo si cal, més del compte, però hi ha molts casos que són simplement flagrants. Fins i tot, hi ha competicions entre quadres mitjans de les empreses per veure qui surt més tard, com si fos un motiu per a guanyar galons. Absurd, absolutament absurd.

Potser que hi pensem. Pla ho deia i algún polític d’aquest país ho va reivindicar durant la darrera campanya electoral. Potser que mirem altres models a Europa i l’adaptem a la nostra realitat cultural i climàtica.