diumenge, 30 de gener de 2011

La cultura de l'hegemonia com a canvi polític. Un procés cap al canvi nacional i social

El concepte d'hegemonia no és pas actual. Gramsci, és el fundador d'aquesta teoria però, amb els anys, aquesta ha evolucionat molt o bé ha estat interpretada parcialment de manera interessada per actors polítics del passat.

Gramsci, estructurava la teoria de l'hegemonia mitjançant la creació d'un gran bloc històric que possibilités el canvi filosòfic, polític i institucional de la societat. La seva opinió sobre la separació entre governants i els destinataris de les decisions era; entre els intel·lectuals i la resta, entre els funcionaris de les teories i qui les rep, és inacceptable. Rebutja també en aquesta teoria, el concepte d'hegemonia del model dualista i redemptor de la destrucció-construcció. Gramsci creia doncs que el procés de conquesta de l'hegemonia passa per processos i temps diferents: (1) el cos social es fa homogeni i es reconeix en el terreny econòmic corporatiu; (2) s'amplifica la solidaritat entre els membres de la mateixa classe social. Desapareix l'aïllament i la desafecció; i (3) els interessos corporatius sobrepassen els límits i influeixen en altres actors i grups socials. Podríem dir que parlar del concepte d'hegemonia gramscià és parlar d'un imaginari social i polític compartit. Gramsci, també desenvolupa àmpliament el concepte de guerra de posicions o teoritza sobre processos de crisi en que podria entrar la classe dirigent al poder.
És una teoria que barreja conceptes de praxi i teoria però que cal radicar en un moment de la història, en una realitat històrica. Tot i això, el concepte d'hegemonia pot ser actualitzable, és més, pot ser un model estratègic molt interessant per a la consecució d'un projecte nacional i social de l'esquerra independentista.

Cultura de l'hegemonia, el concepte de poder

Els “temps líquids” de Bauman o de la societat xarxa de Manuel Castells són dos exemples moderns d'un model de societat, l'actual, força divers en les seves estructures socials i els seus models de relació i de poder dels que preconitza Gramsci. L'hegemonia, pròpiament dita, ja no representa la presumpció de “blocs històrics” ni “homogenis”, ben al contrari, viure la realitat social al segle XXI vol dir viure en la pluralitat de pensaments, en la pluralitat de les relacions socials i en la pluralitat de legitimitats.
En el seu llibre Comunicació i poder, el professor Castells, defineix amb claredat el què vol dir la construcció del poder i les seves estructures socials; les societats no són comunitats, que comparteixen valors i interessos. Són estructures socials contradictòries que resulten visibles en els conflictes i les negociacions que es donen entre actors socials diversos i, tot sovint, oposats.
Però aquesta transversalitat d'actors i d'estructures té catalitzadors socials i institucionals, té punts de connexió i de contraposició constant que generen quotes de poder a diverses escales. Ara bé, el punt d'inflexió per entendre la construcció del poder és el que Hauggard teoritza com a poder, i un simple canvi institucional; el poder és relacional, mentre que la dominació és institucional.
Per tant, el model de construció d'unn projecte d'abast nacional i social ha de tenir un procés sempre constructiu, relacional, i no simplement de conquesta del poder a les institucions, aquesta només una part del procés.

La construcció nacional i social; de la definició de la fita a la definició del procés que condueixi cap a la fita

Hem parlat milers de vegades sobre la construcció nacional i social des de l'esquerra, però mai hem sabut aprofundir sobre el procés que comporta la construcció d'aquests dos elements estratègics per a la consecució plena del procés d'autodeterminació nacional, mental i social. El poder, com deia anteriorment, representa una xarxa de relacions plena de valors i contradiccions constants, i l'independentisme com a model que vol ser garant d'un canvi estructural a la nostra societat ha de crear tres elements clau per a la definició d'aquest model; referents socials clars, una nova concepció de la iniciativa individual i una cultura democràtica trasnversal i oberta.
Vull dir per referents socials, la generació d'estructures (sindicats, organitzacions empresarials, estudiantils, cercles d'opinió, espais de comunicació etc.). Vull dir per concepció de la iniciativa individual, l'adopció de la iniciativa individual com un element positiu i influent, així com també ho són les eines que la societat de la informació ens ofereix per a poder portar a terme aquesta o aquestes iniciatives com a individus. I vull dir per cultura democràtica transversal i oberta, a que la cultura del que és diferent ha de donar pas al que és divers en el sí de l'independentisme per a poder generar així un debat inclusiu. I que les institucions hegemòniques de l'esquerra independentista, com ERC, han de fer un pas cap a la seva consolidació, i això només serà possible si accepta la seva pròpia transversalitat i la seva pluralitat interna i externa.
Tanmateix, l'independentisme també ha de definir el què vol dir la construcció nacional i social, perquè és la millor fórmula per a fer un pas definitiu cap a la consecució del seu projecte, eliminant així, com a praxi, el que Gramsci anomena model de destrucció-construcció -en el nostre cas seria el model de relació entre Espanya i Catalunya- i fer així, un pas cap a la construcció de discursos positius i constructius que generin idees i models socials i polítics amb valor social i amb capacitat de donar significat al procés.

diumenge, 23 de gener de 2011

Societat risc contra societat garantia

“El món el construeixen els valents,
i el gaudeixen els acollonits”
.
Pier Paolo Pasolini

No és que haguem de confrontar dos models de societat incompatibles una amb l'altra. No existeix la societat garantista i la societat risc, però sí que existeixen societats, i més concretament models d'estat i de polítiques públiques conseqüentment diferenciades no pas en l'objectiu sinó en les formes.

Ens trobem en societats molt paternalitzades i allunyades de les seves veritables capacitats per conseqüència. El paternalisme institucional crea burocràcia, i de l'absurda a sobre, i crea frustracions, el pitjor mal per al sistema democràtic, que no és precisament el model polític més preparat i eficaç en primera instància per entomar els canvis. Tampoc tenim societats on la visió del risc, del canvi, i què carai, també del fracàs, sigui ben vist, ans al contrari, tancar una empresa, o dues, o tres, i que et facin fora d'una, o dues, o tres empreses ja és sinònim d'inestabilitat i d'ésser un element inestable com a persona i com a professional. Ben al contrari del que succeeix per exemple, als Estats Units on el fet que figurin experiències negatives en la teva vida professional és sinònim d'experiència.

També podríem parlar del famós model de benestar. Santa paraula beneïda i intocable, ni pel davant ni pel darrere. El model de benestar tal i com l'entenem és un anacronisme que actua sobre els individus per dos motius bàsics, per a tranquil·litzar-nos davant dels problemes que genera la societat i per a controlar-nos perquè fem els deures i no ens sortim de la ratlla. I què passa amb les llargues bosses d'atur estructural o d'aturats amb poca o nul·la formació, per exemple? Doncs aquests cap a les oficines de treball a fitxar cada mes, sense que ningú els motivi a reciclar-se i a sortit al carrer a trobar noves oportunitats. Tota una contradicció d'un estat del benestar que cuida i tranquil·litza les ments sense que després de tot ningú els hi passi comptes ni els motivi a seguir treballant pe a formar-se com a persona.

També em fa gràcia els que parlen de meritocràcia com a model a seguir. I els que fan mèrits, que són molt lloables per altra banda, són els únics amb capacitats? Doncs no. La meritocràcia, no és un model just, és una nova manera d'entendre la societat i qualificar-la sense tenir en compte les capacitats, per petites que siguin, de tots els qui composem una comunitat.

Un altre pecat, és el de les famílies i l'escola. Tot aquest debat sobre el paper de l'escola i les famílies com a agents educadors en els valors, no és res més que una excusa dialèctica per a no voler afrontar la realitat. Ambdós actors són importants i s'han de complementar, no hi ha canvis reals si dos no volen...No podem defugir de responsabilitats que malgrat que estiguem en una societat exprés, estressada, plena d'informació etc, continua mantenint uns clars referents que s'han degenerat per falta de rigor i per falta de voluntat, i prou.

I ja per últim, el gran pecat capital d'una societat que no evoluciona a bon ritme. Crear una empresa, i us ho dic per pròpia experiència, és en aquest país, un camí llarg, tortuós i amb procediments lluny de la realitat ja no social sinó planetària. Es prima més el procediment i el paper escrit que coses tant bàsiques com saber qui som, què volem i quines són les nostres capacitats. Em sembla que els processos que es generen alhora de crear una empresa són l'exponent clar de que aquesta societat necessita canvis estructurals de mentalitat, de voluntat i de rigor.

Jo no crec en una societat de la llibertat asimètrica sense control ni on els dolents guanyin sempre als bons, aquest és un mite recorrent i que ja està una mica passat. Crec, per contra, en una societat on es donin oportunitats a tots els ciutadans sempre i quan aquests tinguin interioritzats els seus drets i els seus deures, al cinquanta per cent ambdós,

dimecres, 19 de gener de 2011

Una segona transició política a Espanya s'està iniciant


Ja fa temps que se senten rumors sobre la gestació d'un nou procés que ha mudat el nom -en comptes de transició, ara es parla d'harmonització o de perfeccionament- i que té la finalitat de transformar el model territorial de l'Estat espanyol. La proposta d'Aznar de “recentralitzar l'estat” no ha deixat de verbalitzar un pensament polític força estès entre la classe política espanyola. No és només una opinió la d'Aznar, és una línia teòrica ja consolidada i que a més, Zapatero, l'ha secundada, des d'un altre prisma, el del finançament de les comunitats autònomes, però l'important és que el missatge d'ambdós líders polítics espanyols no té cap contradicció de fons sinó de formes i de temps.

Jo vull parlar de Segona Transició política espanyola perquè és obvi que s'ha de succeir. L'Estat francès o l'italià per exemple, ja porten a les seves esquenes diverses transicions polítiques i constitucionals que han anat provocant nous canvis en les estructures d'estat -a França aquests canvis han conduit a la República a reformular-se cinc cops, V República, i a Itàlia dos cops, II República-. Per tant, L'Estat espanyol ha de viure aquest procés, però el problema no és el procés en sí si no els objectius que s'hi poden barrejar i com es portarà a terme. A Espanya, el procés però posa en dubte el model territorial, el café para todos i alguna cosa més, cosa que el diferencia dels processos viscuts a Itàlia i França on la descentralització, encara que lentament, ha tingut un paper molt important. Potser ha estat un error la teoria de l'asimetria competencial, ara bé, això ja no té marxa enrere, el procés cap el blindatge de les estructures d'estat, espanyol evidentment, comença a caminar.

Certament, Zapatero ha anunciat retallades econòmiques si les comunitats autònomes no fan els deures. Que maco dir-ho, però si es mira el pastís de la despesa pública, trobem dues enormes diferències amb la resta de països europeus. Espanya inverteix molt menys en les administracions locals, quasi un 6% contra el 8 i el 9% a Europa o als Estats Units. I l'Estat central absorbeix la majoria del pressupost, quasi el 70% de la despesa, contra el poc més del 18% que absorbeixen les comunitats autònomes, cosa que també la diferencia d'Europa ja que la mitjana és del 25 o 30% dels pressupostos dels estats europeus que van a petar a les regions. Per tant, el debat de fons no és només aquest, o és que algú s'ha pensat que les retallades econòmiques no volen dir també retallades competencials? És obvi que Espanya es vol resituar i ho farà, però ho farà en tres processos.
El primer procés, ja l'he explicat, s'inicia ara i ve provocat per la situació desastrosa de la caixa pública espanyola, les retallades pressupostàries comportaran canvis. Però Zapatero no té prou legitimitat política per encarar altres processos més difícils i que haurien d'arrossegar a pactes d'estat amb el PP que ara no veu possibles. Aquests pactes es produiran progressivament en dos àmbits estratègics per a l'Estat, el judicial, renovació del sistema jurídic espanyol, i el polític, nou model territorial i eminentment també comportarà canvis constitucionals de blindatge d'aquest model. Però, per això, com deia, es requereixen majories polítiques més sòlides que les de Zapatero.

Mentrestant, a Catalunya hem de fer un gir radical al model de relació que hem portat a terme fins ara amb l'Estat i com a Estat. En primer lloc, la bilateralitat ha de ser un model de relacions amb l'Estat que només serà possible si l'exercim i no només el verbalitzem, mireu el cas quebequès. I la unitat en els grans acords de país, en el cas de Catalunya, ha de ser un mitjà i no una finalitat en sí alhora de negociar amb Espanya. No val seguir amb aquest joc de la queixa sense resposta i els “pronunciamientos a la catalana” de pa sucat amb oli, el catalanisme, tingui els òrgans de decisió on els tingui, a Catalunya o a Espanya, ha de viure un procés de debat que consolidi una nova cultura política de relació amb Espanya basada en tres eixos; assumir el dret a l'autodeterminació per part de tot el catalanisme democràtic com una eina democràtica exercible des de Catalunya en qualsevol moment, la bilateralitat tàcita, que no explícita, amb les negociacions amb Madrid, i la unitat estratègica en els processos polítics que permetin avançar com a país.

diumenge, 16 de gener de 2011

...ara tenim socialisme al món espiritual i individualisme al material


Aquesta frase pronunciada per Bertrand Russell en el marc d'una conferència a l'Escola Rand de Ciències Socials de Nova York, el 28 de maig de 1924, crec que reflexa el què pot ser un debat etern, el de l'individu i el seu paper a la comunitat, i la seva possible realitat actual.

Ens queda molt per endavant per arribar a trobar nous espais a la civilitat completa, a la virtuositat ciutadana o a l'ètica justa. Però la part principal d'aquest debat històric, l'home com a membre d'una comunitat, encara li queda un llarg camí, i més tenint en compte que l'home i la societat en què vivim, i que també ajuda a desenvolupar, evoluciona, i per tant, el seu paper en ella també es veu sotmès constantment al debat i a noves definicions filosòfiques, polítiques, socials etc. Jo proposo tres definicions sobre l'home i la seva llibertat individual a desenvolupar-se en el medi, de tres personatges històrics que argumenten amb força clarividència el què vol dir ésser part d'un sol esperit i membre d'una complexa comunitat humana,

Benedetto Croce: “la llibertat individual vol dir llibertat col·lectiva”

L'escriptor i filòsof Benedetto Croce, com un dels màxims referents de l'idealisme, defineix en la seva obra ,Materialisme històric i economia marxista, la llibertat individual com el màxim exponent de la llibertat col·lectiva. Croce, trenca així amb una base teòrica del marxisme històric i marca com a principal referent de la llibertat humana la consecució de les llibertats individuals. De fet, Croce no reinventa res més que un procés històric que argumenta brillantment en el seu altre llibre ,Filosofia i historiografia, i que té com base teòrica l'historicisme com a procés per a la conquesta i la comprensió de les noves llibertats com ara la individual, i defineix així un nou procés “històric” de l'home com a responsable d'ell mateix.

Antonio Gramsci: “l'home és l'home, el seu entorn i el medi”
El gran polític italià defineix el que podríem entendre com a responsabilitats de l'home com a ésser i com a membre d'una comunitat. Encara que la lectura que en podem fer de la seva definició de l'ésser humà parteix de la base teòrica del materialisme històric i dels grans corrents filosòfics vinculats al marxisme, Gramsci, troba un nou espai a la definició de l'home. L'home, reconeix Gramsci, és un esperit lliure. L'home, és responsable d'allò que l'envolta. I aquí està, l'altre gran canvi amb les altres grans bases filosòfiques del marxisme, l'home és també el medi que l'envolta. El medi, segons el pensament filosòfic del marxisme, no és un espai primordial per a la vida humana, és, podríem dir, que una eina. Gramsci, però, creu que el medi és l'espai on l'home viu i on l'home ha de tenir un paper a desenvolupar.

Philip Pettit: “la llibertat com a no interferència”
Pettit és potser el màxim definidor del segle XXI sobre el paper que ha de tenir la llibertat sobre l'home. Pettit proposa que la llibertat no sigui en cap cas un medi d'interferència a l'evolució de l'home. Només hi ha d'haver interferències quan es vulnerin el drets d'altres col·lectius o no es respectin els drets dels altres. I la llibertat com a no interferència no ha de ser un objectiu en si mateix sinó una eina per evolucionar com a membres d'una comunitat. Pettit exposa en el seu llibre el republicanisme les claus d'una proposta teòrica força interessant que radica clarament en una definició de les llibertats individuals i el paper que hi han de jugar actors tan condicionants com són les institucions o la política.

Bé, ja per últim, transcric una petita cita de Reinhold Niebuhr que forma part de l'article que David Brooks ha publicat avui al diari Ara sobre el civisme, i que m'ha inspirat a fer aquest post: “Res valuós es pot assolir en el termini d'una vida; per això, ens ha de redimir l'esperança...Res del que fem, per molt virtuós que sigui, es pot aconseguir en solitari; per això, ens redimirà l'amor. Cap acte virtuós des del punt de vista del nostre amic o enemic com des del nostre. Per això, ens ha de redimir la manifestació definitiva de l'amor, que és el perdó”.

dilluns, 10 de gener de 2011

Un pas en ferm cap a la fi del conflicte armat a Euskal Herria


La declaració de cessament de la activitats armades d'ETA d'avui respon no a un objectiu en sí sinó a un procés polític protagonitzat per l'esquerra abertzale que dura ja fa temps, aquesta és la realitat. ETA, i l'esquerra abertzale en el seu conjunt, estan fent passos en ferm cap a l'obertura d'un procés de pau real i verificable també des de les instàncies internacionals, aquesta és la fórmula que ha endegat qualsevol procés de pau a l'Europa moderna.
La declaració d'avui no pretén marcar cap full de ruta, ans al contrari, el comunicat d'ETA expressa la voluntat explícita de fer protagonistes “als agents polítics i socials per tal d'aconseguir acords”. Ara bé, apunta la fórmula amb que es produirà el desarmament d'ETA, mitjançant la possible verificació de la comunitat internacional.
També ETA remarca clarament en aquest comunicat “que la solució (al conflicte) només arribarà a través d'un procés democràtic”. Una clara referència a la no intervenció de la violència en aquest procés de pau que s'inicia a partir d'ara i que ha de tenir com a actor únic el diàleg i la política d'acords.
De fet, ETA no està inventant cap nova fórmula de resolució d'un conflicte, és simplement un actor que permet desfer un nus massa lligat des de ja fa molts anys. El procés però que s'inicia ara sí que té possibles components nous. La comunitat internacional està essent un actor impulsor i garant de que aquest no topi amb els vicis històrics d'ambdues parts. Que l'Estat espanyol ja no és l'únic interlocutor d'aquest procés, és un interlocutor de referència però no és l'únic. I que l'esquerra abertzale ja fa temps que ha fet una aposta ferma i madura cap a la consecució d'un procés de pau, cosa que el diferencia d'altres processos de pau com el nord irlandès.

Entenc però la prudència d'algunes declaracions davant d'aquest escenari. El que no entenc són les escenes teatrals i retrogrades de dirigents d'estat com Rubalcaba que no diuen res, que només gesticulen de cara a la galeria i que no porten enlloc. La declaració d'avui de Rubalcaba sí que no tenia cap contingut, era una declaració de prudència que venia a dir que “tots tranquils que aquí no es mou res si ells no es segueixen movent”. Absurd, i espero que només sigui un acte de prudència i d'autodefensa davant d'un escenari de pau que ja està obert vulguin des de Madrid o no.

Cert és que el conflicte basc ha baixat la seva intensitat política i armada, però la intensitat en polític no és igual a victòria. La responsabilitat és el què ha de marcar aquest procés que una part, ETA, ja està gestant gestos clau per a iniciar-lo, i que de moment l'altre part, l'Estat espanyol, nega de manera estètica la major.