dijous, 25 de novembre de 2010

La crisi financera arriba a Irlanda, hi pot haver efecte dòmino?


L'anomenat Tigre Celta, almenys fins fa poc, Irlanda, és un país que durant els últims 15 anys ha crescut espectacularment un 9'4% als anys 90 i un 5'3% els últims cinc anys. Els sectors predominants de l'economia irlandesa han estat el de la construcció i el sector financer (bancs, empreses de crèdit, empreses de gestió financera etc), sectors que a més, han monopolitzat els sectors productius locals. També ha estat força característic d'Irlanda, els baixos impostos, que han possibilitat motivar la instal·lació de noves indústries de tan relleu com Canon, IBM o PC World.
El seu sector industrial també ha crescut de manera extraordinària en aquests darrers anys, i ja suposa més del 38% del PIB irlandès. Val a dir també, que el sector primari té un gran pes a Irlanda, i suposa un 2'1& del PIB. Realment el mite irlandès ha estat força destacable entre les economies industrialitzades del món, ara bé, no tot han estat flors i violes, i és més, el model irlandès sempre ha grinyolat i ha fet esquerdes per diversos motius.
En primer lloc, l'exportació irlandesa, que significa el 80% de les vendes de la indústria, està monopolitzada per un conjunt d'empreses multinacionals que acaparen les vendes internacionals d'Irlanda. De fet, la petita i mitjana és molt poc rellevant en el sector secundari irlandès, i diré més, les indústries més modernes, i les més competitives són majoritàriament les d'origen estranger, amb predomini de les nord-americanes. Per tant, el pes de la indústria, és irregular i amb poc arrelament local.
En segon terme, el sector de la construcció, ha estat el pal de paller d'una economia amb necessitat imperiosa i immediata de créixer, sense saber cap a on ni sense tenir en compte el desgast que suposa créixer econòmicament mitjançant el creixement extensiu de la construcció i per defecte l'obligat i desproporcionat creixement del consum i del crèdit sense gaire control. De fet, aquesta cantarella em sona i molt.
Ara, la República d'Irlanda, és una altra cosa, de cop, sense temps quasi bé ni de reflexionar. Els bancs irlandesos ja no disposen de líquid per a liquidar deute i generar crèdit per a la indústria. Els inversors, i entre ells molts especuladors sense fronteres, han fugit del mercat financer irlandès, i això, ha comportat que el govern de Brian Cowen hagi hagut d'admetre finalment, la necessitat de rescatar l'economia irlandesa en més de 85.000 milions d'euros, mitjançant el suport de l'FMI i la Unió Europea, degut a que el deute irlandès ja sobrepassa el 32% del PIB. Certament, l'estabilitat de l'euro no es pot permetre que una de les economies més obertes de la comunitat tingui una inestabilitat tan elevada.

Cowen, després de la sortida d'un dels seus aliats al govern, el Partit Verd, presentava ahir el seu pla d'austeritat. Un pla que realment espanta. Aquest document, marca un full de ruta de quatre anys, en els quals es vol retallar la despesa a més de 15.000 milions d'euros. I d'on es pot retallar? Be, de les pensions, de l'acomiadament de 25.000 funcionaris, o rebaixant el salari mínim interprofessional que ara és de 1500€ a Irlanda. Però també es preveu recuperar la caixa pública mitjançant l'augment d'impostos com l'IVA, l'IRPF, els cànons d'aigua i de carbó. Tot un full de ruta gens fàcil per qui toqui gestionar-lo.

Però, l'efecte irlandès ha provocat que les mirades es girin cap a Portugal i cap a l'Estat espanyol. L'economia lusa és un cas de força risc, i la seva crisi estructural des de fa anys pot anar a més si Europa retalla les subvencions dels fons de cohesió que són una part clau per a l'estabilitat de l'economia portuguesa. Ara bé, tan Irlanda com Portugal són països on el rescat és possible, i no crea grans trastorns en el sí de la comunitat, però Espanya és una economia sis vegades superior a la irlandesa i la portuguesa, el seu deute és de més d'1 bilió d'euros, i això ja és una cosa de paraules majors. I sí, l'economia peninsular és més variada, però també és cert que viu excessivament de les injeccions públiques, i que el sector secundari no és ni molt menys homogeni ni estratègic per aquest país. Veurem què passa però està clar, que alguna cosa ha fallat, i ha fallat amb el model econòmic tan a Irlanda com a l'Estat espanyol.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Apunts sobre aquesta campanya electoral


Aquests darrers dies, he estat analitzant els programes electorals dels partits que conformen una àmplia majoria política al Parlament de Catalunya, ERC, ICV, CiU i PSC. Val a dir, que en general tots els programes segueixen una estructura política i propositiva molt similar. Però realment hi ha propostes molt interessants en tots els programes. Jo en vull remarcar algunes d'elles.

Indústria

En tots els programes dels partits es parla de la unificació dels tràmits administratius per a les empreses. Alguns parlen d'alleugerir els tràmits, altres de crear un sòl interlocutor entre empresa i administració, altres de la creació d'un Portal únic per als tràmits administratius de les empreses. Sembla que aquest és un tema força transversal i interessant pel què fa alleugerar la dinamització empresarial del país ara que estem en crisi.

També es parla d'aprofitar les Delegacions Internacionals de la Generalitat per a promocionar els productes catalans. Una bona manera sens dubte de donar un enfocament més ambiciós a les Delegacions Internacionals.

El PSC, també parla de crear un Pla de Promoció de Reinversions en sectors estratègics. O sigui, crear una línia pública de reflotament o reciclatge de sectors industrials estratègics per al país que estiguin en una situació d'impàs, o bé, en una situació de transició que hagi de ser acompanyada pels agents públics.

També ERC proposa un ambiciós programa d'internacionalització de la indústria, radicat sobretot, en el suport a les PIME's i a la producció manufacturera. CiU, en aquest cas, fins i tot, fa una aposta agosarada, diria que pot realista, per a proposar la creació de 500 agents en comerç exterior.

Segons els partit, i aquí no hi ha gaire coincidència, cosa que no dona gaire credibilitat als programes, es creu que cal apostar per sectors com el de la biomedicina, la nanotecnologia, el turisme, l'agroalimentació, la rehabilitació d'edificis com a possible sortida per al sector de la construcció, el sectors dels professionals relacionats amb la dependència etc.

Relacions exteriors

Em baso en dues propostes força interessants: només CiU i ERC fan una proposta ambiciosa per a la creació d'un Departament de Relacions Exteriors. I ERC, desenvolupa una proposta molt interessant per a crear un Consell Internacional de Catalunya, que fomenti la col·laboració entre entitats, fundacions, consorcis etc, i la Generalitat, per tal de consolidar un cos diplomàtic propi entre el sector privat i el públic que actuï en l'àmbit internacional.

Mercat del treball

Encara que la Generalitat no té excessives competències en matèria de treball val la pena destacar l'aposta per part d'ERC i CiU per a consumar l'històric Marc Català de Relacions Laborals.

Tots els partits parlen d'unificació del SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya) amb els programes per emprenedors com ara ACCIÓ10.

Pel què fa al futur de Catalunya, CiU i PSC, mantenen una línia prudent, de gestió de la situació actual sense donar gaires respostes de futur, excepte la proposta de Concert Econòmic de CiU, que valgui la pena dir-ho, és força fluixa en el contingut palès al programa. I ERC, és on posa més èmfasi en donar una resposta argumentada i ambiciosa, pel què fa a la convocatòria d'un referèndum per a decidir el futur de Catalunya. També ICV hi fa esment però de manera força passatgera.

Per cert, curiosament, tothom parla de la futura Llei electoral, però quasi bé ningú, excepte ERC, detalla la seva proposta...és la lacra més flagrant de la manca política que tenim com a país, i a sobre, ningú hi fa gairebé esment.

Com a detall més important, la veritat, és que m'ha sorprès bastant, el baix nivell propositiu de CiU. Hi ha moltes declaracions de bones intencions però no hi ha un relat. Diria fins i tot, que és un programa força mediocre basat en dotar de propostes d'aparador i enfocades a generar “imputs”, no propostes de fons.

Bé, abandonada la part programàtica. Crec que aquesta campanya no és la clau de volta per a la política, evidentment, el resultat marca quins seran els nous actors polítics, ara bé, penso que tots els partits actualment, sense excepció, cal que reformulin les seves línies polítiques i el seu paper en el sí de la societat. I és que quan parlem de desafecció o de poca utilitat de la política coma eina per a resoldre els problemes de la societat, són argumentaris de més calatge del que pensem, i només serà possible combatre el desencant per la política si hi ha accions col·lectives que diria en Pallach, accions de conjunt per a consolidar una nova base política de país.

També m'ha sorprès que malgrat la convocatòria de centenars de consultes per la independència arreu del territori, o l'expressió massiva el passat 10 de juliol en la manifestació del milió i mig de persones a Barcelona, el debat sobre la independència no és encara ni prou madur ni prou influent entre l'opinió pública, és més, encara hi ha partits que són capaços d'incentivar els seus votants generant missatges de rebuig a la independència, com és el cas del PSC. I és evident, que la campanya ha adquirit un color molt transversal i ampli pel què fa a l'argumentari dels partits perquè el sobiranisme no és capaç o no està prou convençut dels passos que ha de donar ni de l'abast social que té.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Estats Units, derrota demòcrata, què diuen aquestes eleccions?



Llegia amb deteniment l'article que aquest passat diumenge a La Vanguardia, publicava el director del Centre d'Estudis Internacionals i Estratègics de Washington, Walter Laqueur, al respecte del què han significat i el què significaran per als Estats Units aquestes eleccions, com anomenen ells, les Midtern. Laqueur, posava de manifest les dues visions polítiques majoritàries als Estats Units, la demòcrata i la conservadora, sobre la situació de crisi que viu el país; una visió massa pensada en les grans solucions per part dels demòcrates, sense tenir en compte elements tan importants com el continu creixement de l'atur (al voltant del 10%), i una altra, la conservadora, pensada en la crítica demolidora i poc realista cap al lideratge governamental dels demòcrates, sense solució evidentment, a curt o a llarg termini per part de cap dels dos partits. Laqueur, acaba l'article augurant una pèrdua de pes internacional dels Estats Units en un futur no gaire llunyà, creu aquest, que la situació interna del país però també la internacional, només pot anar en contra del pes polític que ha estat capaç de mantenir la Casa Blanca al llarg de decennis. És simplement una teoria.

Per altra banda, crec que les eleccions al Congrés i al Senat americà, han generat un debat molt i molt interessant; la capacitat d'un líder com Obama, i tot el seu aparell polític, en errar en el seu anàlisi estratègic. I això només ha comportat una cosa, la pèrdua política del control al Congrés i per poc la del Senat. Són temps particulars, de crisi, i els grans lideratges també s'hi han d'acomodar i han de saber-hi lluitar.

El Think Tank Center for American Progress, feia públic aquesta passada setmana, un breu anàlisi del perquè, el com i l'ara què sobre els resultats electorals i la responsabilitat dels progressistes. Diu aquest document que aquestes aquestes eleccions han estat realment una patacada força important per a l'administració Obama, de fet, és la derrota demòcrata més important després de la Segona Guerra Mundial. I encara que ja és una tradició que als Estats Units el partit a govern sofreixi aquestes derrotes durant les eleccions federals, la d'Obama és una derrota que ha capgirat justament allò que havia guanyat magistralment en les eleccions presidencials de 2008.
Els Demòcrates, Obama i la seva administració, han perdut un ampli suport de l'electorat més jove, en l'escala dels 18 als 29 anys, on només han anat a votar un 11% dels joves, en detriment del 18% que hi van anar a les passades eleccions del 2008, un fet aquest, que va ser històric per al compromís polític dels joves tan abstencionistes als EUA.
També és molt forta la baixada de suport electoral de la classe mitja treballadora, una pèrdua de més de 29 punts, com diu el document Election Results Fueled by Jobs Crisis and Voter Apathy Among Progressives de Center for American Progress, que ha passat a engreixar, en bona part, el número d'electors dels conservadors.
I encara que el suport dels diversos col.lectius d'immigrants i també els negres, segueixen essent una de les peces fonamentals de l'electorat demòcrata, està clar, que alguna cosa ha passat, i més tenint en compte l'enorme capacitat que va generar Obama de mobilitzar i generar il·lusió de manera absolutament transversal.
Justament, com deia anteriorment, crec que l'error ha estat en no saber interpretar els moments per executar l'agenda política d'Obama. I és que gran part de l'argumentari opositor a Obama -la Fox News, el poc madur i bucòlic de temps ja passats Tea Party, i els mateixos conservadors- ha estat el de generar un discurs molt demagògic però efectiu en contra de l'agenda política del premier, radicat sobretot en l'oposició radical a la reforma sanitària. I encara que la reforma sanitària als Estats Units és un tema d'una gran divisió d'opinions, els conservadors, han aprofitat la mala situació econòmica que viu sobretot la classe mitjana americana, per a generar un estat d'animadversió per les grans promeses d'Obama i la seva suposada conducció del país cap a l'ostracisme, el socialisme europeu i atenció, el nazisme. Una barreja de conceptes que a Europa no existeix.

Per tant, als demòcrates no els hi queda una altra que entendre's amb els conservadors, i potser millor, doncs el perill de fractura social no és amenaçant, però sí que és veritat que la capacitat adquisitiva i l'atur creixent, generen una forta tensió que necessita acords d'estat als Estats Units.

Les eleccions americanes doncs, ens han donat una lliçó. I és que la política, i els líders com Obama, no poden passar per sobre de certes prioritats, no dic que el programa d'Obama sigui un desastre, no, al contrari, crec que Estats Units ha esta capaç, en molts casos, de posar sobre la taula reivindicacions històriques, cosa que és extraordinari per un país tan plural i difícil com els Estats Units, ara bé, cal saber llegir els moments, i saber com fer-ho.

dilluns, 1 de novembre de 2010

L'empresariat català a Madrid? La realitat d'una conseqüència



En aquests darrers dies hem pogut veure com la patronal catalana, Foment del Treball, “renovava” de nou la seva direcció. Poso entre cometes la paraula renovar perquè Joan Rosell ja és una cara més que coneguda en el sí de l'empresariat i en molts altres àmbits del país. Rosell no deixa de representar un model d'empresari català tipus. I encara que després de molts anys d'oasi, finalment s'ha celebrat un procés electoral amb dos candidats, Rosell i Boixareu, no ben bé iguals ni en les formes ni el pensament, sí que s'ha pogut dibuixar a grans trets un possible embrió de dues maneres d'entendre el model industrial del país i el seu futur. No discuteixo si un és més vàlid que l'altre, ni vull entrar en el debat rutinari i poc madur de si un és més nacional, català, que l'altre. Cal que entrem en quin és la centralitat de present i futur de l'empresariat català, i cal, sobretot, que hi hagi un profund canvi en el model empresarial del país, una nova cultura empresarial.

Jo no vull jutjar si la candidatura de Rosell és d'un tarannà o un altre, en primer lloc, perquè la seva victòria electoral ha estat prou clara, i això el legitima, ara bé, les accions de renovació i de consolidació que està protagonitzant Rosell amb la seva candidatura a presidir la CEOE espanyola, sí que són valorables, i molt. El fet que Rosell encapçali una candidatura a la presidència de la CEOE suposa una reafirmació del model empresarial català tradicional, i el que és més curiós, és que qui ha donat suport a Rosell, el perfil d'empresari que ha apostat per la seva candidatura, segueix essent el mateix; empresari radicat en sectors molt concrets, construcció, tèxtil, financer, hoteler, i que curiosament tots tenen llaços importants amb Madrid i els centres de poder que s'hi acumulen en ella. Rosell, i el què la seva candidatura suposa segueix essent un sector d'empresaris que aposten per a mantenir una estructura de poder i de relació amb l'estat sòlida, sense que això suposi marcar un perfil propi de l'empresariat català a Madrid, ans al contrari, suposa endinsar-se en una pota més del cercle econòmic espanyol, com sempre.
Però tampoc crec que aquest sigui el debat, és simplement una realitat, i amb ella hi cal conviure i en tot cas, cal construir-hi alternatives si no s'hi està d'acord. I això vaig.

En primer lloc, crec que cal despolititzar el debat empresarial, que vol dir que cadascú torni a fer el paper que li toca. La política no resoldrà ella només els problemes de l'empresari però l'empresari tampoc resoldrà els seus problemes sol. Potser cal anar cap a un model més autònom en la gestió del mercat de treball entre els actors que la condueixen, sindicats, empresaris etc., tal i com passa a Alemanya, però on la política hi té un paper molt important com a actor central i difusor del seu model de treball dins i fora de casa seva.
En segon terme, quin model d'organització industrial té Catalunya? Té un model molt poc definit, i molt difós en el territori. Això suposa mantenir un model poc competitiu, poc preparat en equipaments i amb poques possibilitats de desenvolupar-se i despuntar en sectors concrets. Cal anar cap a un model on la indústria tingui referents territorials, semblat als Distretti industriali italians, on prevalguin tres elements; generar un teixit de petites i mitjanes empreses que apostin per la internacionalització dels nostres productes amb una especial atenció a Europa, col·laboració entre empreses d'un mateix sector, i suport a la innovació i la qualitat dels productes.
Però aquest model, no cal que sigui cap calca de cap país, ni una creuada entre el bé i el mal, és una aposta per a generar dinàmiques més competitives i on l'administració i la iniciativa privada es parlin i col·laborin. Cal que les administracions i els empresaris siguin capaços de crear espais, consorcis público-privats, per a generar nous pols industrials, i cal que l'administració generi espais per a la difusió de la cultura empresarial i generi nous emprenedors, i aquí, cal apostar amb més força que mai per a generar més i més capaços Vivers d'Empreses, i el que és més important, cal que els Vivers tinguin espais industrials, com a les zones artisianales franceses, o les zone dell'artigianato italianes.


I per últim, i encara que sembli molt lògic, ja és hora que la banca del nostre país deixi de mirar als grans comptes només i aposti per a invertir en la petita i mitjana empresa. És una vergonya que el petit i mitjà empresariat, en una societat on la indústria petita i mitjana hi té un pes molt important, no tingui una estructura bancària sòlida ni dinàmica per a la inversió en les PIME, sense que la banca no aposti per a dinamitzar i invertir en les PIME no podrem avançar com a país, i això efectivament és un problema de país, és una feina de tots.