dimecres, 25 d’agost de 2010

Esquerra i biodiversitat


Darrerament, he llegit el llibre Un mundo que ganar de Geoff Eley. Una més que detallada “bibliografia” de la història de l'esquerra a Europa des del 1850 fins a l'any 2000. Un estudi molt complert que m'ha sorprès molt. La història que explica Eley ha estat feta des de la màxima objectivitat, sense punts de vista parcials ni desviacions ideològiques. Tot un descobriment que recomano a tothom. Ara bé, prepareu-vos perquè la cosa té 500 pàgines!

Un dels temes que m'ha sorprès d'aquest llibre, ha estat la descripció històrica que fa Eley del naixement sociològic de l'esquerra. Penso que és força revelador, diria que fins i tot és força trencador amb les versions oficials dels historiadors de l'esquerra europea sobre una realitat que tant a l'esquerra com a la dreta, durant aquests darrers segles, ha estat obviada, la incompatibilitat entre industrialització i biodiversitat.

En efecte, Eley marca tres característiques força interessants dels valors de l'esquerra que es començava a gestar a Europa; la defensa de la propietat com a valor de seguretat per a les classes populars, la defensa de l'artesanat com a element de preservació d'un sistema econòmic paral·lel al incipient capitalisme, i la convivència inicial entre camp i ciutat. Tots tres elements, han estat força contrariats o mal vistos tradicionalment pels canals oficials de l'esquerra europea, amb especial atenció a l'esquerra dels països mediterranis i els centreeuropeus.

Eley, descriu la defensa de la propietat entre els “primitius” obrers degut en part, a la inseguretat d'aquest nou cicle econòmic que estava generant el capitalisme industrial i que veia la propietat com un element de seguretat. I per altra part, l'artesanat, els gremis i els petits tallers, formaven un sector laboral que era capaç encara de condicionar les economies d'estat.
Aquest obrers, els obrers a petita escala, dels petits i mitjans tallers, representaven un sector de la societat hereva de les corporatives i a vegades conservadores societats gremials, que estaven començant a viure canvis profunds, encara que amb intensitats molt diferents segons el sectors i la intensitat de capital abocada a cada un d'ells, dos evolucions contraposades poden ésser les de la indústria moderna i poderosa del ferro i l'acer del segle XIX, i la de la indústria tèxtil, molt més necessitada de capital humà i amb disposició de maquinària molt més lleugera. Tot i això, tal i com diu Eley els artesans van perdre cada cop més el control dels seus oficis, que va passar a les forces impersonals del mercat capitalista. Van abandonar els tallers per formes pràctiques de dependència de l'organització professional a major escala, abans d'acabar integrant-se directament a les estructures superiors de producció, treball i control capitalistes.
Per tant, aquí tenim un primer element de competitivitat-contradició directe amb el sistema capitalista, que per la voluntat expressa de l'esquerra -la socialdemòcrata inicialment però també la comunista- de construir un nou model econòmic basat en la manufacturació a gran escala, i en l'ús massiu de la força de treball humà, el prototip d'obrer descrit pels grans teòrics del socialisme, Marx, Engels, Lenin, Kautsy etc., s'hi van sentir més còmodes i propers als seus postulats ideològics i estratègics.

Pel què fa a l'harmonia entre camp i ciutat, hi ha dos elements que amb la consolidació del sistema capitalista desapareixen d'aquest consens. En primer lloc, amb l'arribada de la industrialització també arriben les construccions i ampliacions dels nous burgs per als obrers vinguts del camp o d'altres regions que venen a treballar a la indústria, cosa que provoca l'aïllament dels vincles amb la natura i els treballs del camp. I per altra banda, aquest aïllament, genera un tancament del cicle vital que crea el nou model, que és el de provocar que l'obrer canviï tant el seu hàbitat de treball i relacions formals, com el seu hàbitat de consum per a crear el que Eley descriu com a separació dels productors directes dels medis de producció per tal d'obligar als nous obrers a entrar en una forma del treball depenent. Era necessari que als mitjans de subsistència només es pugués accedir mitjançant el salari, en un procés laboral controlat pel capitalista. Malgrat aquestes vicissituds, el pes del camp, de l'artesanat i dels lligams amb la terra han estat força resistents a les onades industrialitzadores i urbanitzadores dels diversos segles que s'han anat succeint.

Amb aquestes breus ressenyes històriques dels valors perduts de l'esquerra -encara prototip- que es començava a gestar - i si llegiu aquest llibre encara en trobareu més i sorprenents casos de pèrdua de valors de l'esquerra per uns de més suposadament “nous i pràctics”- penso que Eley redescobreix dos elements o dos valors que han estat obviats pels grans moviments obrers dels darrers segles; la pluralitat de factors de treball i la biodiversitat com a medi de vida. I amb aquest darrer, adreçaré aquestes últimes línies doncs penso que estem en un punt on l'aposta per la biodiversitat és més que necessària, és, com per als antics artesans, un model de vida.

L'esquerra, obviant la biodiversitat com a medi de vida i la pluralitat com a medi de relació político-social ja que no eren elements de control polític i social, ha fet prevaldre dues teories per obviar els seus valors històrics originaris; gran producció per abastir als més pobres i una aposta cega pel progrés sense fre ni mesures.
En primer lloc, com diu Carlo Petrini, al seu llibre Bo, net i just, d'abastir el món de menjar en tenim tots els mitjans però cal una aposta política. Aquesta és una primera resposta a una teoria que a dia d'avui ja és caduca en el seu argumentari de base.
I pel què fa a la biodiversitat, aquesta és una aposta per la pluralitat d'idees, de formes de vida, de formes de consum, de formes de parlar etc. I aquesta, ha de ser una aposta de l'esquerra. Vivim en un canvi de cicle econòmic el qual ens havia marcat com a valor inherent el progrés “asimètric”, sense tenir en compte les peculiaritats de cada espai, de cada territori i de cada persona, aquest és el gran canvi que ha de generar-se en el sí de l'esquerra. Ja hi ha grans moviments a Europa que advoquen per aquest canvi, és clar que sí, però molt em temo que aquest és un canvi molt profund per a les esquerres tradicionals europees, les quals, val a dir, en molts casos són les més conservadores alhora de produir canvis en el seu sí.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Saber llegir els moments, saber-nos entendre, saber conviure

En primer lloc, vull expressar la meva desolació per veure de nou com companys i companyes d'ERC de gran trajectòria política, deixen la seva militància. Això em reprodueix tristesa, i crec que a ERC no li ajuda gens, ans al contrari, amb aquestes noves dimissions, i encara que li han faltat les formes a molts dels dimitits, només fan que restar al nostre partit quadres de futur i amb capacitat de treball. Tota una llàstima.

I és que penso personalment, ens cal fer un punt i a part en allò que hem viscut com a independentistes, el model que hem seguit ja està esgotat. M'explico.

L'independentisme, ha viscut en aquests darrers anys grans moments d'efervescència i de mobilització social, l'encert de les consultes sobre la independència o la manifestació del 10 de juliol en són un reflexa. Però també hem viscut i vivim moments de gran atzucac. Com en el cas de la sentència sobre l'Estatut, o el desencantament polític de la formació política referent de l'independentisme, ERC. Penso que el moment dona per a reflexionar.

Jo, amb aquest article, no penso justificar a ningú, ni dir que ningú s'equivoca, ja n'hi ha prou de jutjar per jutjar, jo vull reafirmar des de l'objectivitat més sincera, el que veig i el què passa tant en el sí de l'independentisme com al país en general, i el què cal fer a partir d'ara. Us en faig un resum:

Els projectes polítics que han sorgit darrerament, Reagrupament i Solidaritat Catalana, són massa efímers. Sense entrar en el debat sobre si alguns ex-companys i companyes de militància s'equivoquen o no, en primer lloc, cal posar els fets per endavant, l'empirisme és necessari per a valorar projectes com aquests. I el que és més important, per a poder valorar-los, no només ha de primar el tenir un bons resultats electorals, no, el què cal és saber què es farà a partir del dia següent de les eleccions, i demostrar que aquests projectes poden tenir solidesa social i militant per a poder afrontar el repte real com a partits, les eleccions municipals. La democràcia és això, un joc electoral al qual cal jugar-hi constantment, o perdràs el teu tren.

Vull fer una crida a la responsabilitat i a la maduresa de tots els actors polítics i socials de l'independentisme
. Les desqualificacions i els jocs de paraules de baixa qualitat política i humana, només generen dues reaccions socials entre l'electorat; desafecció i imatge de poca capacitat d'integració de l'independentisme. Hem de ser prou madurs per a jugar cadascú la seva partida, però això sí, no estem parlant encara ni de majories socials ni polítiques, per tant, gestionem un electorat encara per a consolidar i que dubta de la maduresa de tots plegats. La gent ens mira a nosaltres, els i les independentistes, i espera que siguem capaços de mirar més enllà del nostre entorn més immediat, sigui ara o en el futur més proper.

Llegir el moment que vivim i tenir paciència, ha de ser un valor inherent per als independentistes. Penso que el moment no demana nous projectes, demana objectius i plantejaments polítics que vagin més enllà. Condicionar futurs governs de la Generalitat a la celebració d'una Consulta sobre la independència potser indispensable com a objectiu de futur. I per això, cal tenir paciència, cal reflexionar sobre el que estem vivint, sense pensar que una reacció a temps és millor que una reflexió en el temps.

Jo em reafirmo en la meva condició de militant d'ERC. Fins que no es comprovi el contrari, ERC és l'opció política més consolidada i amb més recursos polítics per a condicionar governs i polítiques nacionals. La clau rau aquí, en què malgrat els mals temps que puguem viure a ERC, aquesta és l'opció política majoritària i més estable de l'independentisme.


A ERC, li demano que sàpiga mirar una mica més enllà. Els temps que hem viscut ja toca passa'ls-hi pàgina. I per això mateix, demano que sapiguem entendre'ns, ens sapiguem escoltar per a no caure en els errors del passat, o en els errors més immediats. A ERC, també li demano que fem una reflexió profunda, sobre allò que som i allò que volem ser. M'explico. Ja no valen declaracions de curta volada, amb poca perspectiva de futur, i amb una equidistància política poc resolutiva. Tenim massa pes històric al darrere per a continuar amb aquesta línia. Toca fer reflexions de fons, en marcs polítics que mirin al futur, i que posin sobre la taula un procés real, pausat, cap a l'exercici del dret a autodeterminar-nos com a poble. Sinó som capaços de situar-nos de nou al centre del debat polític, d'un nou debat polític, el del camí cap a la independència, no podrem ser creïbles.
És més, ERC, ha de viure un nou procés de canvi estratègic, és clar que sí, però el que és més important és que ERC torni a ser un actor central, que aquest cop, i d'un cop per totes, sigui capaç de conduir de manera madura al nacionalisme d'aquest país cap a l'exercici de l'autodeterminació. No hem de fer independentistes a la casa dels demés, sinó que hem fer-los assumir que el dret a l'autodeterminació és viable i assumible en el sí del catalanisme polític.

I per últim, que ningú es pensi que aquests debats que estem vivint en el sí de l'independentisme són un joc de majories, encara no, l'independentisme, per sort o per desgràcia, encara li queda molt de camí per a recórrer, però el què està clar, és que aquest moviment ja no tornarà a ser el mateix, ni tindrà els mateixos actors polítics, no. L'independentisme està madurant i això requereix d'un discurs molt més inclusiu, més plural, i amb més capacitat de posar sobre la taula el què vol dir ser independents, i com fer-ho. I això, voldrà dir que cada cop hi haurà més actors socials i polítics. Això és construir majories polítiques socials i polítiques, però com deia anteriorment, caldrà paciència i alçada de mires.