dimarts, 6 de juliol de 2010

Ja tenim sentència de l'Estatut, i ara què?

Bé, per fi tenim sentència. Sí, d'acord, però amb una gran habilitat, el TC només ha fet públics els 14 articles inconstitucionals, que són importants però que res tenen a veure amb els 27 articles que seran reinterpretats i que molt em temo seran el paquet gros i més important d'aquesta sentència. No ho dubto que a part de la gravetat de la sentència, a sobre el TC ha marcat uns passos molt ben delimitats que només pretenen confondre l'opinió pública.

Però que hi hauria sentència ja ho sabíem, i que seria perjudicial també, fins i tot, des dels mitjans s'han anat interpretant possibles retallades d'articles que al final no han distat tant de la realitat. Però ara què? Doncs bé, ara és evident que cal una resposta unitària de rebuig a la sentència, però això és simplement una acció simbòlica, important, però no és la clau de volta de tot aquest entramat. La sentència de l'Estatut és evident que marca un abans i un després en les relacions amb l'Estat espanyol. Aquesta sentència crec jo, ens obliga a tenir un comportament divers amb l'Estat, i aquí hi ha “la mare dels ous”.

Lògicament, tots els partits tenen el seu projecte polític i una estratègia per a portar-lo a terme, o això em penso. La veritat, és que sembla increïble però que amb quatre anys cap dels partits que conformen l'arc parlamentari d'aquest país hagin estat capaços de dissenyar el dia després de la sentència.
Tampoc crec que la banalitat de pensar que els partits no poden anar units per al rebuig a la sentència sigui ben bé certa. Cal treure el gra de la palla, una cosa és el rebuig i el mínim comú que cal fer com a país, i una altra cosa, és el projecte polític que cada partit tingui.

Pel què fa al rebuig de la sentència del TC, em ve a la memòria la conflictiva Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1933, i que el Govern de la República va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals el qual dictaminà la nul·litat de la Llei, declarant que el Parlament no té competències en aquest camp. Per cert, la Llei de Contractes de Conreu fou aprovada el dia 5 de maig i la resolució del Tribunal fou feta pública el dia 6 de juny...i això que el 1933 no existien el mitjans de comunicació que tenim ara i diguéssim que la situació política era molt menys propícia encara, que la d'ara. Bé, tornant al tema, l'anul·lació de la Llei va comportar que el Parlament en tornés a aprovar una d'idèntica, la qual va ser transmesa a Madrid d'immediat i restà vigent només amb petites modificacions pactades amb Madrid.

Però la intenció d'aquest post no és la de fer un anàlisi curterminista o històric sinó que vull fer una reflexió de fons i a futur, la gran incògnita.

En primer lloc, la responsabilitat dels independentistes és la de ser presents a la manifestació del 10 de juliol i a tots aquells espais, accions o debats que tinguin a veure amb el futur del nostre país. Com deia Brecht en el seu llibre Met-si, el més important és que en el futur haurem de formar part d'aquest domini. Aquí hi ha la clau de volta. L'Estat espanyol ha marcat una fita mai viscuda per tots els catalans i catalanes, ens ha marcat unes regles del joc força clares, per tant, només tenim dues possibilitats, o jugar la partida o realitzar-ne una de nova amb més actors. I és que la possibilitat que ens ofereix aquesta sentència és la de situar a cadascú en el seu lloc, sense vacil·lacions, i això ens possibilita en pensar en nous recorreguts nacionals.

Crec doncs, que el projecte independentista, el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació o el dret a la secessió, com li vulgueu dir, té grans reptes de present i de futur, el primer, és situar d'un cop per totes el dret a autodeterminar-nos com a poble en el sí de l'agenda política catalana. I és que el problema no ve donat per l'actitud de l'Estat, ens enganyaríem, el problema ve donat per la poca voluntat de la majoria de partits que conformen l'arc parlamentari, a emprendre una nova via nacional possible cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació nacional, no per voluntat expressa dels partit sinó per un exercici de democràcia política, aquí rau el problema. El gran repte, serà a curt i llarg termini, saber situar en el sí de l'esfera pública, en el sí de l'opinió pública el dret a l'autodeterminació com una altra possibilitat factible i executable en la nostra societat de present.
Per tant, el fet de motivar la gent a votar, a recollir signatures o a convocar una Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació ja és necessari, això sí, amb garanties, no d'èxit segur en la victòria, sinó de rigorositat i de solemnitat en les formes i en el fons. Són necessaris doncs, girs de volta d'un marc polític i legislatiu que pot patir seriosos problemes de bloqueig en aquest camí insegur que és el federalisme, l'autonomisme, el regionalisme etc.

Però deixeu-me dir que de reptes l'independentisme i el país encara n'ha de superar molts. No només perquè la crisi ens obliga a autosuperar-nos com a poble, sinó perquè crec que l'independentisme majoritari ha d'avançar, ha de madurar per a poder tornar a governar i poder portar a terme els seus fins polítics. Cal consolidar espais i estructures.

Jo em marco com a fites més importants per a l'independentisme, en primer lloc, el fet de condicionar qualsevol pacte de govern, o qualsevol acció política de gran calatge nacional, a posar sobre la taula una futura convocatòria Consulta Popular sobre la Independència. El què, el com i el perquè ja el decidirem però és trascendental el fet de posar sobre la taula un dret polític que cal executar, l'autodeterminació nacional. Poder decidir és un exercici necessari que no restarà obviat per cap instància política i que si es guanya o es perd, marcarà un abans i un després en el futur d'aquest país. Això sí! No podem mirar només el present sinó que hem de mirar a futur, fer el contrari, com deia Fouché, és més que un assassinat, és un error.
I en segon lloc, penso que l'independentisme ha de basar les seva tasca de treball en diversos àmbits de la societat o institucionals, estratègics per al seu futur. Jo en remarco cinc; un canvi de la Llei electoral, un impuls real del català-no només parlo de legislar sinó de mobilitzar a la societat-, un impuls cap a un teixit industrial internacionalitzat i productor, una reforma de la funció pública, i l'aposta pel Concert econòmic.

Totes aquestes propostes i objectius, però, només seran factibles si la societat civil assumeix el seu paper d'interlocutor i dinamitzador polític, i l'esfera política del país, d'un cop per totes, fa la feina. Que vol dir, separar els projectes polítics de l'exercici de la democràcia, i permetre que la societat civil exerceixi el seu paper sense que la política es posi pel mig com el dijous.