dimarts, 22 de juny de 2010

Por a perdre el què? Un referèndum o les eleccions?


De vegades penso que alguns dirigents de CiU no acaben de saber en quina tessitura de país estem immersos. El passat diumenge, en un acte intern de CiU, Mas, persona un cop més va reiterar el seu rebuig a convocar un referèndum nacional d'autodeterminació en els propers anys. Al·ludint, evidentment, a la recent i celebrada aprovació per part de la mesa del Parlament, dels inicis a tràmit d'un Iniciativa Popular que tindrà com a objectiu poder celebrar un referèndum nacional sobre l'autodeterminació de Catalunya en els propers anys. Per cert, els membres de CiU a la mesa hi varen votar a favor...

Doncs bé, Mas deia des del faristol, que cal esperar, que Catalunya encara no està madura, i que la possible convocatòria d'un referèndum només ha de ser en el cas segur de que es guanyarà. Res més lluny de la realitat. Anem per pams.

Qui decideix si Catalunya està madura o no? Penso que la voluntat democràtica d'un poble s'expressa de moltes maneres. Això sí, està clar que la voluntat d'expressar-se té dues vies, a través d'una entesa electoral, o bé mitjançant una convocatòria pública on es demani l'opinió dels ciutadans al voltant d'un tema que condiciona o pot condicionar l'opinió pública del país. És el cas de l'Estatut. Per tant, no depèn de l'opinió d'un o un altre partit el fet que el poble català pugui decidir el seu futur, sinó que aquesta depèn de la voluntat democràtica dels partits i del teixit social els quals intrínsecament han d'assumir aquesta qüestió. El dret a decidir, és justament això, un dret que expressa la voluntat d'opinar, un valor que forma part del cos polític dels sistemes democràtics.

Com que guanyar? Evidentment que un referèndum s'ha de guanyar, si és que creus en la independència, però és que el dret a decidir és alguna cosa més que això. El dret a decidir el futur com a poble té una acció motivadora que genera un debat el qual serà ineludible per sempre més en l'agenda política nacional, és per dir-ho d'una altra manera, el punt sobre la i d'un estat d'opinió. Al Québéc o a Escòcia no hi ha cap debat entre partits que condicioni qualsevol convocatòria a un referèndum nacional sobre l'autodeterminació si és per a guanyar-lo o perdre'l, només faltaria, em penso que no és gaire seriós ni just. Un referèndum és l'expressió de la totalitat d'una societat plural, i per tant, la seva expressió majoritària serà la que dirà en quin moment estem i cap on hem d'anar. Tot estarà obert i tot podrà ser.

No val tirar la pedra i amagar la mà. Seguint amb les “fases de maduració” del país. Em resulta força estrany que CiU posi faci una valoració de l'estat d'una voluntat política de la qual CiU s'hi ha sentit totalment còmode històricament. Certament, els diversos estudis que s'han elaborant sobre l'electoral de CiU marquen una frontera justament del 50% entre els electors que es declaren independentistes com els que simplement es declaren nacionalistes o catalanistes. Aquesta potser una de les raons per les quals Mas s'expulsa les puces. Ara bé, parlar de fases de maduració em sembla que és anar una mica més enllà, i això ja és trampa. És per dir-ho d'una manera més explícita, tirar la pedra i amagar la mà. Si CiU creu que no estem madurs, doncs que posi la primera pedra per a fer-nos grans, i això, evidentment, no es deixa al rivals, el primer en mullar-se ha de ser CiU.

Parlar del dret a l'autodeterminació ja és una normalitat. Si hem viscut algun canvi en l'escenari polític, és el fet que la voluntat d'independitzar-se ja està present en tots els cossos socials del país. Ja no és patrimoni de ningú ni és el copyright de cap partit polític. Per tant, crec que els dirigents de CiU encara arrosseguen alguns tics pujolistes quan segueixen creient que aquest és un tema per a bandejar. S'equivoquen. El peix el cove no té recorregut al segle XXI si no és per anar cap a escenaris de futur més ambiciosos. Si l'independentisme és un fet normal en el país, també ho potser entre els partits, ara bé, cal que els seus dirigents s'ho creguin, i tinguin la capacitat de convèncer al seu electorat, és per això que serveix un partit. Em penso que darrerament ja s'han fet prou gestos de normalitat de l'independentisme, per tant, el paradigma el qual deia que la independència era un element de divisió de la societat catalana, s'acaba per moments i això obliga a que tots, també a CiU, a que fem un canvi de mentalitat decisiu.

Vull acabar aquest post dient que l'independentisme també forma part dels partits de dretes, SDLP, PNB, Bloc Québécois, i cap d'ells s'ha escapçat pel mig per voler expressar la voluntat del seu poble, ans al contrari.

Crec doncs que CiU ha fet un viratge polític de 180º perquè se sent forta i gens pressionada per a fer un toc de pito a l'electorat convergent per tal d'aparcar el tema de la independència per quan “toqui”. Ara bé, a la llarga aquest és un tema ineludible que si s'aparca per un temps noméspot passar una llarga factura a qualsevol formació política declarada com a nacionalista.

dissabte, 12 de juny de 2010

Una història de l'independentisme, una forma d'entendre l'independentisme



Amb aquest post, no vull jutjar la tasca ni l'estratègia política de cap polític ni de cap partit, no, simplement, vull fer un anàlisi amb retrospectiva històrica sobre una manera de pensar i una manera d'entendre la política i el país prou curiosa, i que ha anat sorgint a l'escena política de manera irregular durant els últims dos segles.

En primer lloc, nego la major popular de que la història sempre és cíclica, ni molt menys. És l'home, i la seva psique, qui és cíclic, encara que en versions actualitzades i adaptades als temps actuals. Per tant, cap paral·lelisme històric d'aquest post és possible doncs la història depèn sempre de fets empírics i mai racionals i ordenats.

Em remunto als temps dels coneguts sectors intrasigents del Partit Republicà Federal de Pi i Margall, a finals del segle XIX. Aquest sector polític minoritari en el sí del PRDF, era un radical opositor al sector moderat del partit, i destacava pel seu federalisme “intrasigent” així com per la seva propensió a la insurrecció armada o violenta. Recordem l'intent de proclamar en reiterats cops per part d'aquests l'Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol de 1868) en el sí de la Diputació de Barcelona. O la creació de les Juntes de Salvació Pública formades per elements armats i controlades també pels sectors federalistes.

En aquest moviment, del qual en destacaren històrics personatges com ara Anselm Clavé o Baldomer Lostau, ja se n'extreuen dues maneres d'entendre la política i el país. En primer lloc, cal destacar que el catalanisme i encara menys el republicanisme catalanista, eren projectes polítics molt incipients, tot just començava a destacar Valentí Almirall, un dels pares fundadors del catalanisme republicà. Per tant, els partits polítics i els sectors polítics catalans encara tenien llaços molt forts i directes amb Madrid i amb les esferes de poder polític de l'Estat. Tornant a la definició que volia fer de “l'intrasigentisme”, se'n pot extreure que aquests eren homes i done, -majoritàriament eren homes doncs les dones no participaven pràcticament de la vida pública- que creien en un model de fer la política de fets resolutius immediats, que creien, banalment, que la “voluntat justa del poble”, s'acompliria mitjançant l'ús de la violència i de les insurrecions, interpretant així la política no tant com un element de confrontació dialèctica, sinó com una eina que només podia ser útil si portava a terme les reivindicacions “del poble” de manera immediata i una mica precipitada, sense tenir en compte ni el consens ni l'opinió pública. Malgrat tot, els intrasigents mai tingueren un gran líder i anaren perdent gas degut a les seves grans convulsions i desercions internes.

En remunto ara a una època una mica més propera en els temps. Els anys 20 i 30 del segle XX. Concretament, amb la figura de Macià, es va constituir un projecte polític que va tenir sempre com a premisses l'ús de la força i de la insurrecció com a defensa però també com a atac a l'Estat espanyol com a element opressor del poble català. Fets com els de l'intent d'atemptat al rei al Garraf o el complot de Prats de Molló en són proves prou fefaents. D'aquest moviment, que es traduí en la constitució d'Estat Català, com he dit anteriorment, en va sortir un gran líder, Macià, que s'envoltà de personatges poc experimentats inicialment en la política. Ventura Gassol, Jaume Compte, Miquel Badia, Josep M. Xammar, Josep Dencàs etc., foren companys de viatge de Macià fins a la seva mort al 1933.

Val a dir però, que el “macianisme” va crear un nou paradigme de lideratge polític força semblat als lideratges polítics actuals, però que a la mateixa vegada era massa depenent de la figura d'aquest. El macianisme, com dèiem, creia en la insurrecció armada, i s'emmirallava en el cas irlandès. Aquest, era l'element trencador amb les injustícies que patia Catalunya per part de l'estat, i va arribar a ser un mode de fer política en el sí d'Estat Català. Val la pena recordar el gran escàndol que es va organitzar per la desfilada paramilitar que organitzaren les JEREC, Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, a Montjuïc, i que fou titllat fins i tot pel sectors “companyistes”, com un acte de caire feixista o nazi. O també val la pena recordar que les JEREC, disposaven d'un servei d'ordre intern organitzat per escamots, com era el cas de l'IRA a Irlanda.

Bé, el macianisme, traduït en un projecte polític, disposava d'un gran suport gràcies al seu líder. Però malgrat això, amb la constitució del govern de la República, Macià, va haver de cedir a les pressions i a les amenaces de cop d'estat que venien des d'Espanya, i per tant, va haver de rebaixar els seus plantejaments polítics, a la creació d'una Catalunya autònoma i parlamentària. A partir d'aquest gest polític de Macià, es gestaren discrepàncies a les files d'Estat Català, com va ser el cas de Jaume Compte, el qual creà la formació Estat Català Partit Proletari. O bé, la que provocà Daniel Cardona, que constituí una nova formació anomenada Nosaltres Sols, la traducció al català de la paraula gaèlica-irlandesa de la formació política Sínn Féin. Un nou cas d'intrasigència política en la història de l'independentisme.

Així mateix, els militants d'Estat Català, mentre pogueren mantenir un objectiu-enderrocar la monarquia i constituir l'Estat Català mitjançat la insurrecció armada i el lideratge maciànic- foren una formació política molt cohesionada al voltant del seu lider. Ara bé, el rebuig “intrasigent” a posar pautes als objectius, i a l'enemic, Espanya, va generar alguns discursos força negatius i excloents en les files d'Estat Català. Aquest és el cas de Josep M. Xammar, el qual, en el seu exili a l'Argentina en temps de Primo de Rivera, en el marc d'un acte d'afirmació patriòtica organitzat per la comunitat catalana de l'Argentina, al Casal Català de Buenos Aires, el 13 de setembre de 1925, començà el seu parlament enfrontant-se a un crit de Viva España! emès des del públic, al qual Xammar respongué:

Tú, español o lo que seas(...)que has querido perturbar la serenidad de estos momentos
con un grito discorde, yo te fío que si tu intento hubiera sido el de glorificar a
una España estricta, honrada representación de Castilla, la sufrida tierra de Castilla, hubiéramos gritado contigo “Viva España!”, pero no, nos has lanzado al rostro un grito que por su significado enciende nuestras iras, quieres que viva la odiosa España que oprime a Cataluña, a Euzkadi, a Galicia, la que malgasta sus energías y las más que no son suyas en la vil empresa de dominación del Rif, la España inculta, imperialista, llena de oprobio, y yo contesto a tu grito de “Viva España”, con otro que me sale del alma: Muera España!

Bé, aquestes són històries del passat que queden lluny i no són traslladables a la nostra situació actual, però sí que reuneixen coincidències amb projectes polítics de l'era més actual. Alguns d'ells, fallits al llarg dels anys, com el del Partit per la Independència, i en plena activitat alguns altres, com el de Reagrupament. Tots ells, reuneixen diverses característiques que formen part d'un manera d'entendre el nostre projecte polític, la independència. Són models basats en un objectiu que es vol portar a terme sense tenir en compte ni factors socials ni realitats polítiques, la independència. Que mantenen lideratges indiscutibles, Macià, Colom, Carretero. Que creuen que mitjançant diverses eines, es pot abastir un objectiu a curt termini. I que són intrasigents amb els seus elements opositors, podríem dir que la seva voluntat inflexible per a complir els seus objectius categoritza entre “bons i dolents” en molts casos, a tots aquells que formen la seva xarxa de complicitats i còmplices.

diumenge, 6 de juny de 2010

Parlem d'història, parlem del Centre Republicà d'Esquerres

Hi ha coses que un poble mai pot deixar d'oblidar, i és la seva història. Aquesta història que us vull explicar, és una modesta aportació al reconeixement d'un espai, d'un temps, en que Sant Fost va viure bons i mals moments, però el que és més important, és que segueixen formant part del nostre patrimoni històric. Parlem, evidentment, dels anys trenta. I és que per als volts de l'any 1931 es creava el Centre Republicà d'Esquerres de Catalunya o també anomenat Centre Catalanista Republicà.

La Societat Centre Catalanista Republicà, es creà exactament segons les instàncies del Governador Civil de la Província de Barcelona, al maig de 1931, i va tenir la seva seu just on resideix actualment l'Ateneu, a la carretera de Badalona. Els seus fundadors varen ser:

Josep Vallvé i Arderius.............President
Joan Ribalta i Tió......................Vicepresident
Joan Recolons i Torrens............Secretari
Josep Torrents i Albiñana..........Vicesecretari
Jaume Suñé i Umet...................Tresorer
Miquel Xicola i Xofre...............Vocal
Isidre Colomer i Sallent............Vocal
Enric Torrents i Murgarella.......Vocal

Com podem veure, aquesta entitat va estar formada entre altres, per grans famílies de la nostra població, inclòs, el que seria posteriorment alcalde i també president d'aquesta entitat l'Enric Torrents, l'Enriquet. Així mateix, molts d'ells estigueren vinculats a l'Esquerra Republicana sigui com a simples afiliats, sigui com a representants municipals. I és que el Centre, va arribar a assolir la xifra de 80 socis/es en una població de no més de 500 habitants! Tot un mèrit.

Diuen algunes veus, que el Centre es va construir gràcies a l'esforç i a les aportacions voluntàries de molts ciutadans i ciutadanes de Sant Fost. Aquest espai va servir per a dinamitzar el teixit social de la nostra població i eren habituals els serveis de cinema, perruqueria, balls de gitanes, així com també s'hi podia anar a fer un got o a jugar una partida de dòmino segons expliquen la gent més gran de Sant Fost. També era famós el Centre per la inestabilitat del seu terra, i és que sota el sòl del Centre hi passa un antic rec que en aquella època va crear algun que altre mal de cap.

El Centre Republicà va ser com dèiem, el producte d'un gran esforç col·lectiu, i gràcies a aquest esforç, aquest espai va esdevenir tot una referència per a la gent d'aquella època. Mica en mica els temps varen canviar la seva identitat, amb la victòria per les armes del dictador Franco molts dels seus socis i sòcies fugiren o s'amagaren, i el Centre, amb el pas del temps i dels canvis que imposava la dictadura va passar a anomenar-se Centre Cultural i Recreatiu Municipal, reformat i ampliat al 1975.

La història del Centre, és una història de tots, i valdria la pena que la recuperéssim. Perquè és just i important com a senya d'identitat de Sant Fost i de molts ciutadans i ciutadanes que varen viure aquells temps. Jo hi poso la primera pedra!