dissabte, 7 de novembre de 2009

ERC i l'independentisme. L'audàcia de l'esperança (part III)

Cap a la societat de la Sobirania Nacional, els nostres referents socials

Celebro profundament l'assistència del president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, a la manifestació d'aquesta darrera Diada Nacional. De veritat, penso que gestos com els de Laporta aporten molt més que solidesa i credibilitat al conjunt de l'independentisme, significa que el principal referent d'una institució amb tan de prestigi i ressò mundial troba factible apostar per les aspiracions nacionals del seu país.
El gest de Laporta doncs, em reafirma en la convicció que malgrat tot, gestos com aquest depenen de les voluntats i de les complicitats que puguem anar teixint doncs la solidesa ideològica i política de l'independentisme és cada cop més forta.
Em refereixo a l'exemple de Laporta perquè crec que és el màxim exponent d'una situació fins i tot paradoxal però esperançadora. Malgrat viure moments de canvi, l'independentisme sociològic pot seguir avançant.
És aquest un tema que cal abordar amb especial atenció, el de l'estructuració social de l'independentisme. A ERC i al conjunt de l'independentisme, hem de ser capaços de treballar cap a un moviment sobiranista capaç de tenir veu en qualsevol àmbit de la nostra societat, però sobretot, el què cal, és l'organització i tenir clars sempre els objectius.
Des del catalanisme del segle XIX fins a l'independentisme del segle XX, hem tingut grans lideratges polítics, excel·lents diria jo, però hem estat incapaços d'exercir un lideratge social sòlid i organitzat. Aquest és un greu dèficit que encara a dia d'avui ens passa factura i ens impossibilita crear “una transversalitat sociopolítica”.
Hem de ser capaços de fer apostes decidides com a independentistes per a tenir referents en el sí de la nostra societat en àmbits que no són estrictament polítics. Exemples estratègics com el comunicatiu, el sindical, l'educatiu etc, són casos que hem d'abordar amb urgència. No depèn només del nostre discurs en aquell àmbit que podrem executar els nostres objectius, depèn de la gent que el porta a terme i com està organitzada en el sí de la societat. Crec que hem de començar a mirar el país amb perspectiva i amb la capacitat d'entendre que ja som part del joc.

És més, crec que hem de ser el motor del canvi social, sigui en àmbits que ho requereixen com són el de la cultura, el de les universitats, el de l'educació social, el del treball etc. Ara bé, aquest canvi ha de tenir tres premises per a poder ser eficient; organització, discurs i motivació de la gent que hi treballa el dia a dia.
A més, com deia amb l'exemple de Laporta, la societat civil cada cop té menys complexes per a fer apostes polítiques -que curiós dir això quan es parla tan de desafecció per la política-, ara bé, hem estat suficientment capaços d'implicar tot el gruix de personalitats de la nostra societat al nostre projecte polític? Jo crec que encara ens queda un tros.
No estic parlant del “ sexe dels àngels”. D'exemples en podem trobar per tot el món, des d'Escòcia fins al Québéc, la xarxa social organitzada que pugui tenir qualsevol projecte és el reflex del seu futur polític. Tot depèn de la nostra voluntat.

Hem esgotat un tipus de model, la negociació amb l'estat

Hem arribat a un punt i coma amb la nostra capacitat de negociació amb l'Estat espanyol, això és evident. S'ha donat una forta contradicció en l'últim procés, el de la negociació pel finançament, ja que el “diàleg germà” PSC-PSOE i la nostra entesa amb aquest, ens ha fet entendre que cal separar el gra de la palla. I que malgrat tot, l'Estat és un ens consolidat amb una estratègia de país al darrere.
L'Estat, ha mantingut una certa tradició política amb petites modificacions en la seva manera d'entendre “les regions” des de fa segles. Aquesta tradició, a més, encarnada en l'actual govern de Madrid, ha evolucionat en les seves formes, però que segueix mantenint els seus trets essencials en el fons, la centralitat i la secularització en les relacions amb les “regions històriques”.
No cal dir que l'estat ha evolucionat notablement, i el seu sistema democràtic -sobretot, el seu curiós sistema jurídic- també ha assolit altes cotes de modernització. Ja no podem parlar d'una Espanya retrograda en les seves tradicions polítiques.
Espanya té marcat des de fa temps un full de ruta que s'està teixint progressivament, des de la dreta o des de l'esquerra, i que passa per a construir una nova centralitat emmarcada en la modernització de la seva històrica capital, Madrid. En l'aposta per dos sectors productius com a referents de poder econòmic nacional, la construcció i les finances. I per un mercat internacional per a les seves vendes com és el sudamericà.
Catalunya, en contraposició, ha sabut crear un fort teixit de PIME's, una capital que mira cap Europa i un mercat exponencial -l'anomenat Arc Mediterrani- amb un gran futur per endavant.
Per tant, és evident que caminem en dos carreteres diferents. No són millors les carreteres que hem pres ambdós, simplement són diferents en el sentit i en la seva composició.

Què vull dir amb això? Que som dues tradicions diferents amb aspiracions diferents i això ens aporta contradiccions inherents. L'independentisme ha d'assumir que les nostres aspiracions nacionals i socials requereixen d'un nou model de comunicar-se amb Espanya.
Això vull dir, el què està en crisi no és la manera de relacionar-nos amb Espanya, és la nostra manera d'entendre i de parlar amb Espanya el què està en crisi. Crec que cal seguir una nova estratègia que se situï en un diàleg bilateral compost per un full de ruta nacional ambiciós a mitjà i a llarg termini, i per la creació d'una opinió pública preparada per a la mobilització i convençuts de les nostres capacitats. Cal refermar-nos en la convicció de que la política i l'opinió pública han d'anar col·laborar en processos d'embat o de negociació amb l'estat, i per això cal construir majories socials i polítiques que encarnin aquest nou model.
Crec que a ERC hem d'obrir un important debat al respecte, doncs ha quedat reflectit que la nostra aposta per avançar nacionalment s'ha esgotat i cal reflexionar sobre els nostres projectes de futur i de com portar-los a terme. La nostra estratègia s'ha esgotat en el model, ara cal posar sobre la taula els punts a favor i en contra per a poder construir un nou camí a seguir.

Què vol dir internacionalitzar el conflicte?

Aquest és un element clau en l'era de la informació i la internacionalització d'aquesta mateixa. Però, encara no hem sabut trobar ni un mètode de treball, ni d'internacionalització del conflicte amb l'Estat espanyol.
Em mereix una especial atenció tot el procés que ha engegat el republicanisme irlandès per tal de portar a primera escena els seus interessos polítics en pro de la unitat de l'Illa d'Irlanda. Gerry Adams, president del Sinn Féin, ha voltat per diversos països del món, amb especial atenció als EEUU, on la comunitat americano-irlandesa és molt important, explicant l'estratègia que té el republicanisme per a superar el sectarisme social, per a normalitzar el nord de l'Illa, i per a marcar les pautes que seguiran els republicans per a fer efectius els seus objectius nacionals. Per cert, ha estat una gira força exitosa, que ha creat un fort ressò internacional.
És evident que els catalans no tenim una comunitat internacional tan amplia com la irlandesa, ni tan influent. Ara bé, cal que considerem políticament les comunitats catalanes a l'exterior amb una especial atenció.
Hem de desenvolupar estructures exteriors. Compte! no barregem entre estructures institucionals i estructures polítiques. Cal que la nostra ciutadania a l'exterior tingui la possibilitat de palpar el nostre projecte des de qualsevol àmbit i de manera accessible, i això depèn de la política.
El nostre full de ruta nacional és bàsic que tingui el seu reflexe en altres països i institucions. I això, requereix temps i capacitat. És tan important explicar el nostre conflicte en el sí de la nostra societat com exterioritzar-lo, ja que a l'exterior, podem obtenir més influències polítiques i més capacitat d'informació i ressò mediàtic.
Organitzar una comunitat catalana a l'exterior preparada per a treballar des de qualsevol àmbit per uns objectius nacionals, ens ha de possibilitar avançar alhora de poder explicar a l'exterior el nostre conflicte d'interessos entre l'Estat espanyol i francès i els Països Catalans.
Per tant, per a poder ser presents a la primera escena internacional, cal un mètode, organització i un full de ruta per a poder exposar.