diumenge, 3 de maig de 2009

L’esquerra independentista a debat. La cultura militant (part II)



La militància política neix al nostre país amb el naixement dels moviments polítics del segle XIX. Hi ha tres tradicions militants, la republicano-federalista, la catalanista de centredreta i la marxista-leninista.

Sota la meva opinió, l’ERC dels anys 30, era un bon exemple d’una combinació entre la cultura militant i el lideratge polític. També n’és un bon exemple, la Lliga Regionalista de Cambó i Prat de la Riba, un digne model de lideratge polític que governava un país.

Crec que tots dos exemples, són un model d’allò que ha de ser un partit de majories, ésser legítim socialment per exercir el lideratge políticament.

La militància activa del segle XXI. Un actiu que cal repensar.

Com a independentistes mai hem definit uns trets comuns en el nostre treball diari, sigui en l’àmbit que sigui. Hem passat diversos estadis, conflictes interns, escissions, però per una sèrie de circumstàncies el treball de base, el treball del militant, no l’hem sabut definir ni valorar amb prou intensitat.

Definim primer què vol dir ser militant actualment. Militant, sigui d’un partit polític o d’una altra organització, vol dir treballar activament per un projecte polític des de qualsevol àmbit, amb els instruments que més vàlids siguin per a la finalitat del projecte. Això, per un militant polític del segle XXI, no vol dir només sortir a encartellar i assistir a manifestacions cada quan toqui, vol dir alguna cosa més; formar-se i informar-se ergo participar de la vida política, mobilitzar-se (entenc la mobilització com qualsevol acció d’un militant que en qualsevol àmbit actua en pro del seu projecte polític afí), i que la seva organització tingui la capacitat d’oferir espais de participació activa i constant.

És evident doncs, que en el món actual, en l’era de les noves tecnologies (el Món en Xarxa de Manuel Castells), el militant però també el simpatitzant, és un element decisori actualment doncs a diferència d’etapes anteriors aquests tenen totes les possibilitats d’informar-se i formar-se de qualsevol temàtica d’una manera molt ràpida i força detallada, cosa que converteix al militant en un element a l’alça i amb les mateixes possibilitats que un càrrec mitjà de l’organització. Per tant, no podem entendre ja el militant com un actor només que treballa militantment, si no que el militant és un actor que reuneix dos valors, esforç i formació, i que per tant, aspira a treballar transversalment en qualsevol àmbit.

Els valors de la militància (formació, mobilització i participació)

Ja hem repassat allò que és i pot ser l’actual militant polític. Ara bé, cal voluntat per part del militant i de l’organització per avançar cap a la militància del segle XXI. Per això, crec que cal desenvolupar tres àmbits per a la vida del militant:



Formació

La formació ja no és una acció estàtica i que té espais concrets per a la seva realització. Ha de tenir una certa professionalització en les formes i en el fons. Ha de tenir estructures flexible si territorialitzades. Obertes a la militància però també als simpatitzants.

Mobilització

La militància política ha de créixer en la seva intensitat mobilitzadora. La militància ha de ser motivada per a fer-ho, i sobretot ha de tenir una finalitat útil i activa. Crec que el militant ja no és un actor que en qualsevol moment es pot activar, necessita raons i raons útils per a les seves finalitats.

Participació

La participació està en boca de tots les partits i moviments, ara bé, només farem una organització sòlida si la participació reuneix dos elements clau; transversalitat i especialització.

La transversalitat ha de poder ser activa en qualsevol àmbit, en qualsevol moment i refererit a qualsevol persona.

L’especializació és obligada per una organització que treballa per àmbits. La participació no vol dir tot entre tots, vol dir treballar per una finalitat concreta i si és necessari solemnitzar-la entre tots. La nostra societat creix i va ampliant els seus espais de relació, i això vol dir que un partit també s’ha d’ampliar i créixer en el seu coneixement i les seves relacions amb la societat activa.

La figura del simpatitzant i la seva configuració política

El simpatitzant és l’altre actor important per a fer créixer la capacitat política d’un partit i un moviment.

La cultura política americana per exemple, fa anys que ha incorporat el simpatitzant com una figura que també milita. Ara bé, la cultura política europea parteix d’una tradició social i política diferent i això cal tenir-ho en compte.

Hi ha bons laboratoris d’idees que darrerament s’han succeït a la primera escena de la política europea. La creació del Partito Democratico a Itàlia o el procés electoral per escollir el candidat/a del Partit Socialista Francès a les eleccions a Primer Ministre de França, en són dos clars exemples. Però no són prou ni poden ser el model per a partir.

Crec que la figura del simpatitzant abans de res requereix que l’organització que té la voluntat d’acollir-la tingui la voluntat de treballar transversalment. Sense un model de treball i de debat que integri als nous incorporats a la vida política del partit o l’organització no es podrà incorporar mai a un sector de gent que és emergent i que reclama un altre tipus de participació. Compte, participar vol dir treball en conjunt no decidir en conjunt tot allò que succeeix doncs els partits si una cosa han de tenir avui en dia és tècnics o especialistes en temes concrets que puguin resoldre les problemàtiques sectorials.

Però, hi ha un risc molt important a l’hora d’obrir un partit a la figura del simpatitzant. El simpatitzant no té la mateixa cultura política que el militant (encara que sí que pot tenir la mateixa voluntat d’aprendre i treballar), i això pot portar a situacions de conflicte intern. I el que és més important, el simpatitzant ha de tenir els mateixos drets que un militant que paga quota? Jo crec que són dos figures absolutament diferents. Per a definir-ho d’alguna manera, el militant és aquell que aporta una quota periòdica a la seva organització i que a canvi se li veuen reconeguts drets de participació i informació política. El simpatitzant, per altra banda, és una figura que treballa per objectius concrets o amb un compromís polític radicat a una certa temporalitat, i que es pot consolidar amb el temps o no però sense un compromís ni ferm de cap manera. La diferència entre les dues figures? La seva participació política interna.

Per tant, la figura de l’amic, simpatitzant etc., depèn de dos factors, la voluntat de l’organització d’integrar-lo políticament i la voluntat del militant el qual ha de decidir com i de quina manera voldrà treballar-hi. El debat penso que està molt obert i al nostre país encara estem molt lluny d’arribar a un model obert políticament i socialment.