diumenge, 26 d’abril de 2009

L’esquerra independentista a debat. Construir la sobirania, construir la nació en moviment (part I)



El projecte independentista actual, al nostre país, encara que ja està força consolidat en l’escenari polític i social des de fa anys, malgrat això, és prou recent la seva solidificació com a moviment polític amb representació parlamentària i amb un cos ideològic sòlid.

Des dels inicis del catalanisme, el debat sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya sempre hi ha estat, és evident, però partia d’una altra seqüència en el temps, el pes econòmic i polític que irradiava el nostre país feia que el catalanisme virés sempre la seva mirada sobre l’estat com a eina per avançar com a país, i aquest pensament anava d’esquerra a dreta.

Cert, que polítics com ara Valentí Almirall posaven en entredit la capacitat d’influència del catalanisme (inclosa la burgesia catalana) sobre l’estat espanyol, però finalment ell mateix va tirar la tovallola desil•lusionat per la manca de resultats i els forts trasbalsos ideològics que patia el catalanisme polític del segle XIX.

Amb la creació d’ERC al 1931, s’obre un nou escenari en el mapa polític del catalanisme. El macianisme organitzat al partit Estat Català, que no tenia una definició ideològica concreta però que es declarava fermament independentista, i el republicanisme catalanista. Malgrat les fortes tensions internes que es patiren, tots dos partien d’un anàlisi concret, el conflicte polític català amb Espanya. La novetat però es produeix en un aspecte prou rellevant, la unió de la majoria política i social del catalanisme en un sòl partit i moviment. La construcció d’un moviment social i polític, és aquí on crec que ERC i el catalanisme, que encara es considerava federalista, i que per altra banda havia vist néixer un líder, Macià, que es va atrevir fins i tot a declarar la República Catalana, crea un nou escenari polític i social.

ERC va viure moltes contradiccions, tantes com les que ara viu el nostre partit, ara bé, tenia un nou component, el suport social organitzat, el qual feia forta ERC i li permetia ser el referent polític i social del país.

Parlar de moviment és al què em vull referir i argumentar, doncs crec que l’independentisme actual té forts dèficits en diversos àmbits i mai podrem portar a terme un fort embat amb l’estat, si no construïm un país, el model de país que els independentistes volem i creiem que és més just. El debat sobre l’estatut i el finançament reflecteixen aquestes mancances, sense un moviment sòlid i organitzat no podem avançar en la superació del nostre conflicte amb l’estat i en resoldre els nostres dèficits com a país. En resum, la construcció d’un Moviment Nacional d’Alliberament Nacional no és ni un nom llunyà en les seves finalitats ni forma part d’un partit, és un projecte de país que té tres objectius en l’actualitat, avançar en el dret a decidir, la mobilització social i el debat permanent. Això és construir estructures d’estat i això és avançar com a país.


L’independentisme, i ERC com a referent polític d’aquest, s’ha d’estructurar en tots els àmbits de la nostra societat (referents sindicalis, universitaris, empresarials, comunicatius), i dotar-se d’un projecte com a país però també com a societat és la seva finalitat. Els moviments polítics, evidentment aquells que no han abandonat el seu projecte històric, han de tenir un model de país i de societat i l’independentisme encara ha de madurar molt en aquesta finalitat. Crec que ara, en plena crisi i en un moment polític difícil per al país, és el moment d’afrontar sense por aquests debats.

En aquest país ens falta estratègia i mobilització. El projecte independentista entès com a moviment requereix d’aquests elements amb una certa urgència.

Sense estratègia com a país seguirem sense tenir un projecte clar de país, no podem tornar a obrir fronts tan importants com el del finançament o el de la nostra capacitat de decisió sense abordar l’estratègia. La situació actual de desafecció són resultat de la falta d’estratègia i de creure que només amb la negociació política podrem arribar als nostres objectius. Res més erroni, sense una estratègia de país només es pot crear desafecció i distorsió, els resultats estan allà, hem de començar a pensar en vèncer i no només en convenç-se’ns.

La mobilització és l’altre factor clau. La mobilització formava part de la cultura política de l’ERC dels anys 30, i ha de formar part de la cultura política moderna. Si el que necessitem és estratègia per avançar amb ordre, necessitem la mobilització per avançar en el nostre dret a decidir en tots els àmbits. El projecte independentista només pot avançar si es fa partícip a la societat i la millor manera és mobilitzant-nos. Entenguem, és clar, per mobilització la motivació de la gent a treballar per un projecte sigui en una manifestació sigui en una reunió sindical etc.

I per a poder treballar en la consecució d’una majoria social i política, cal que tothom es posi en el seu lloc, cal doncs que la política deixi de ser l’únic referent social. La tradició política del catalanisme i de l’independentisme sempre ha tingut com a referents quasi únics els seus partits com a eix central del seu treball. Ara toca transformar aquesta realitat històrica, i això no vol dir apartar ningú, si no sumar molta gent a un projecte polític.

I per últim, crec que el nostre moviment només podrà ser reconegut internacionalment i per conseqüència també per l’estat espanyol, si realitzem això mateix, internacionalitzem el conflicte. Cal crear estructures que creïn corretges de transmissió (casals catalans a l’exterior, empreses, mitjans de comunicació etc.) que posin en escena internacional el cas català. Per tant, també cal fer un gir en els nostres objectius, Madrid ha de ser un escenari de les nostres reivindicacions com a país però Brussel•les ha de ser l’espai de negociació i de sedimentació de que el conflicte té avaladors internacionals. I això, es teixeix progressivament i només si es fa de manera ordenada i eficient, sense estirabots.

Com deia abans, ara toca vèncer, i ho hem de fer col•lectivament i sobretot amb la voluntat de fer-ho. L’independentisme està canviant i ara més que mai aquest demana transversalitat i eficiència en els seus resultats.