diumenge, 15 de febrer de 2009

La crisi. Parlem-ne?


El nostre país viu una crisi similar a la que afecta a la resta de països de la Unió europea, ara bé, els Països Catalans tenen trets diferencials en la configuració econòmica i política.

Crec que aquesta particularitat passa per parlar inicialment de bancs i constructors. El nostre país té una gran potencialitat financera però també és cert que amb tota aquesta convulsa situació el sector financer català ha estirat més el braç que la màniga, i això, s’ha demostrat que ha estat una total imprudència. La responsabilitat dels bancs i caixes en un país industrialitzat com ara el nostre és estratègic per a fer rotllar el sistema, però crec que bancs i caixes fa temps que han deixat d’apostar fermament pel sector industrial. La nostra industria bancària fa temps que ha apostat pel sector de la construcció amb la senzilla teoria que els marges de benefici són més elevats i la rendibilitat era molt més segura, res més allunyat del futur d’aquest sector.

El sector de la construcció certament que era rentable, motivat sobretot per la venda desmesurada de sòl públic municipal per així créixer en capacitat fiscal als municipis que més necessitaven líquid, els petits i mitjans municipis, per cert, algú hauria de fer alguna cosa per a solucionar el greu dèficit dels nostres municipis i del seu finançement. La construcció doncs ha estat fins fa pocs mesos un sector vital per a l’economia catalana, entre el 14 i el 20% del nostre sistema econòmic, molt per sobre de països com Estats Units (7%) o França (4%).

Amb tot això vull dir que el sector de la construcció no aporta un gran valor afegit i no pot tornar a ser un sector estratègic de l’economia catalana, perquè no forma part d’un sector productiu de continuïtat i té límits evidents en el seu desenvolupament com a sector, per no esmentar que alguns dels seus empresaris han viscut massa temps de l’especulació i de l’explotació salarial de les noves onades migratòries, i tot això tenia un període de caducitat. Per tant, greu error el dels bancs per apostar per la construcció a l’hora de donar “majestuosos” crèdits en detriment de la indústria que malgrat viure importants moments de canvi representa el sector amb més riquesa i projecció de futur per al nostre país com ha estat des de finals del segle XIX amb la Revolució Industrial.

Dit això, crec que toca parlar amb més profunditat del nostre sector industrial el qual no està exempt de problemes estructurals. Amb aquesta entrada en recessió econòmica cal que obrim un debat des de l’esquerra sobre el model passat i el model futur de la nostra indústria que en definitiva és parlar en bona mesura del futur del nostre país al món.

La indústria catalana i la seva incipient burgesia des de la Revolució Industrial ha estat el motor industrial d’Espanya, és més, la nostra indústria ha tingut només com a referent de mercat exterior Espanya. Però el teixit empresarial espanyol canvia i és evident que Espanya ha fet una aposta decidida cap el sector financer, això a Espanya té una certa lògica ja que és el sector de cohesió de tota l’oligarquia espanyola, i per una capital de referència, que és Madrid, que ha apostat fort per implantar les seus d’empreses multinacionals (no confondre amb teixit industrial) per a fer una capital de referència dels sectors financers i de les multinacionals que tenen un rol polític i que aporten poc valor de treball i força de riquesa econòmica per a la capital.

Així mateix succeeix amb la indústria catalana. La nostra potencialitat rau en convertir i reforçar el nostre teixit de PIME’s en un teixit organitzat en sectors estratègics així com també ha de tenir una capacitat productiva a l’alçada de les necessitats del segle XXI.
Per això cal crear una nova cultura empresarial, i aquí crec que l’esquerra té un paper molt important de pedagogia i impuls cap aquesta, basada en una nova cultura de l’esforç i en una aposta des de les institucions governamentals i financeres adreçades a motivar i impulsar de manera eficient una nova fornada d’emprenedors. Per això calen diners? Evidentment, però no ho és tot, cal en primer lloc crear una certa pedagogia i que el teixit empresarial assumeixi i protagonitzi aquests canvis.
I què passa amb les multinacionals que venen i se’n van? Doncs això mateix que venen i se’n van. Catalunya ha assumit durant molt de temps que era la fàbrica de molts països per a produir a gran escala i amb una mà d’obra barata, però de tot s’aprèn i el què cal ara és assumir que les multinacionals poden jugar un paper important però no estratègic, la nostra aposta, l’aposta d’institucions i sectors financers del país és la de ser un país amb valor afegit i capaç de ser al món. Els entrebancs no són pocs si comptem que les 10 primeres empreses exportadores de Catalunya segueixen essent de capital estranger i a més formen part de sectors estratègics de la nostra economia, feina encara en tenim molta per fer.

La crisi, però, també ens demana canvis en sectors com el de l’ensenyament o el del sistema polític. Anem per parts.

Jo no sóc mestre, ni sóc un gran expert en ensenyament ni crec que haguem d’enllaçar el nostre sistema educatiu al món de l’empresa només. El món educatiu viu una desafecció força preocupant i els seus professors en bona mesura se senten víctimes i protagonistes d’aquesta crisi. Ara bé, el sector educatiu requereix més flexibilitat i una millor qualitat en les seves diverses categories (formació professional, ensenyament secundari, universitats etc.), el món canvia i l’especialització per sectors és més exigent i dinàmica. Això sí, l’educació és un puntal de referència pel país, per tant el diàleg o el debat sobre les seves reformes s’ha de fer de manera ordenada i que no acabi produint que perdem bous i esquelles o competitivitat. D’això se li diu pragmatisme.

Per últim, el sistema polític català. Tenim diversos problemes sobre la taula, i el més important és el del nostre futur sistema de finançament, és evident que sense més diners no podem ser més competitius al món i tampoc podrem resoldre problemes estructurals del nostre país, per tant, més val que aquesta fita la portem amb dignitat i amb ambició. No val ni el conformisme ni mesures estètiques que ja ningú es creu i que no aporten res al nostre futur com a país.
Així mateix, el nostre sistema polític, amb la connivència del sindicats d’obediència espanyola, té una alta capacitat d’influència en la nostra societat, i en molts casos això no permet que la societat civil pugui desenvolupar noves dinàmiques renovadores. No hem de tenir por a posar cada cosa en el seu lloc, i els partits i les institucions catalanes, amb excepcions, mantenen una posició d’excessiu protagonisme, per no parlar del sindicalisme majoritari d’aquest país el qual s’ha acabat convertint en estaments burocràtics al servei del poder, el poder espanyol evidentment. Això demana temps i voluntat per part de tots, per tant també cal una nova cultura política més oberta i més eficaç, sense demagògia ni triomfalismes irreals.

Per tant, la crisi no és només econòmica, és una crisi de país, de maneres d’estar i de ser al món, i això passa perquè tothom es posi en el seu lloc i mantingui una actitud de diàleg i de debat, sense aprofitar-se de la situació com fan alguns ni d’obrir falsos debats de possibles reformes que no toquen o que només afavoreixen a certs sectors de la nostra societat.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Més enllà del fenomen Obama. El retorn a la pedagogia política.



Ja fa dues setmanes que Barack Obama és el nou President dels Estats Units. Crec que en molts casos ha estat desproporcionada la imatge que s’ha donat d’aquesta figura en els mitjans de comunicació i l’absorció que ha tingut la societat civil d’aquesta, però crec que cal analitzar la seva trajectòria política durant la campanya i el seu projecte polític.

Barack Obama, certament, ha creat una nova il·lusió per a molts nord-americans, ha creat un New American Dream, almenys simbòlicament. Però el President Obama té molts reptes per endavant i molts dubtes per resoldre.

Estats Units, no passa pels seus millors moments econòmics i la corrupció del seu sistema financer ha provocat que aquest s’acabés d’enfonsar. Cal afegir també que el deute de les famílies americanes és força alarmant i necessita un nou procés de canvis en la cultura del consum.

Les infrastructures del país estan força deteriorades degut sobretot a que els pressupostos federals s’han basat en aquests últims anys a eixugar els deutes provocats per les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. Sense comptar el deute bilionari de l’administració nord-americana.

El prestigi internacional dels Estats Units ha caigut en picat provocat per errors estratègics de la diplomàcia americana però sobretot ha estat provocat pel desprestigi en la guerra d’Iraq i les imatges de soldats americans burlant-se o torturant als presoners de la il·legal presó internacional de Guantánamo.

El seu sistema polític s’ha basat en els anys de govern Bush a la confrontació constant entre republicans i demòcrates, i en una imatge que provocava una visió de blanc i negre sense possibilitats d’entesa, diàleg o consens polític.

Aquests són uns dels exemples dels problemes que ha d’afrontar el President Obama, però aquest article no pretén ser un resum dels reptes que té Obama ni la realitat del seu país. Crec que al marge del debat sobre les possibilitats de canvi o no, de possibilisme o no, de reforma o no, Barack Obama, al llarg de la seva campanya, ha retornat a un model de comunicació política que feia temps que no es veia, la pedagogia política.

Quan parlo de pedagogia política vull dir que Obama, malgrat ser un polític força jove i mab no gaire experiència política en l’àmbit nacional, ha tingut l’habilitat de retornar a vincular la política amb la societat. Al llarg de la seva campanya, i al marge de la seva famosa frase Yes we can (Sí podem), Obama, ha procurat establir una relació de paral·lelisme entre allò que ha de fer la política per la gent i allò que ha de fer la gent per la política. Això recorda a la famosa frase del President Kennedy No pensis què pot fer el teu país per tu si no pensa que pots fer tu pel teu país, i fins i tot pot evocar a l’individualisme tradicional del sistema americà, però crec que és més que tot això.

Obama, marca un full de ruta “teòric” que no predestina que sigui immediat, ans al contrari, el preveu llarg i sobretot creu que ell en serà la peça d’encaix però no la peça que farà rodar la roda. Ara bé, els seus discursos evoquen constantment al treball col·lectiu com a nació, l’esforç, la família i el diàleg polític són els valors que cal reconstruir. Així doncs, Obama, recupera un model que no va sol en el seu camí ni forma part d’un programa polític només, és un projecte que busca un canvi, encara no se sap ben bé quin ni quina forma tindrà, però sobretot busca crear il·lusió. També, val a dir, que Obama, apel·la a un discurs historicista i il.lusionador, perquè és la millor fórmula per a passar per sobre dels problemes polítics de legitimitat que té el Partit Demòcrata i el pes que tenen els republicans en les institucions tan estatals com federals.

Sembla doncs que Obama ha aconseguit el seu repte, cohesionar la societat americana per a reconstruir un nou model d’estat i recuperar el seu prestigi internacional, però això té moltes premisses, i no només són les de governar bé i motivar a la societat nord-americana, si no també passa per cohesionar l’esquerra i reconstruir-ne el seu discurs i la seva imatge, veurem què ens depara el futur a Amèrica del Nord, però cal prendre exemple d’un model que a Europa fa temps que no es veu i que havia format part tradicionalment del model polític de l’esquerra europea.