diumenge, 18 de gener de 2009

Una petita història a la italiana (I)


Aquest passat Nadal he tornat a visitar Itàlia. La veritat és que la meva relació entre jo i Itàlia ha estat i és una relació podríem dir que especial. Potser sigui la seva gent? El seu territori? El seu menjar? Bé, penso que és això i molts altres coses que m’agradaria escriure i que molt poca gent coneix.

Itàlia, és la vuitena economia mundial i un dels països més atraients de turisme mundial. En són famosos la mafia, la pasta, les pizzes, el cafè, el seu patrimoni arquitectònic de ciutats com Venècia, Bolònia o Florència, o bé els seus grans homes de la cultura com Giuseppe Verdi, Leonardo Da Vinci, Dante Alighieri, Antonio Vivaldi o Andrea Palladio.

Però també ha estat un país que ha emigrat tradicionalment per tot el món i s’ha fet reconèixer nacionalment gràcies a la seves potents i influents comunitats exteriors com les dels Estats Units o de tot el continent sudamericà.

Però al segle XXI, Itàlia passa per uns moments força difícils. Itàlia, té greus dèficits estructurals. Les seves infrastructures estan força deteriorades i no són gaire competitives. Els desequilibris i debats entre Nord i Sud segueixen plenament candents, però el que és més important, és que és un problema que necessita fortes inversions i canvis d’actitud polítiques i socials. La seva classe política no ha sortit encara d’una llarga crisi de credibilitat, corrupció i “d’identitarisme de parròquia”, és a dir, hi ha un excés de partits que només es miren el melic i no aporten cap solució a la mala imatge de la política italiana, ans al contrari l’embrollen encara més. La potent indústria italiana, el 70% d’empreses italianes estan formades d’entre 1 a 10 treballadors, estan vivint un procés de renovació tot tenint en compte tres problemes estratègics que les afecten de ple, la competència xinesa, les deficitàries infrastructures i l’excessiu zel d’imposicions fiscals, evidentment, aquest zel de taxes només afecta a les petites i mitjanes empreses que són les que els pateixen.

Dit això, crec que Itàlia, si es pot parlar d’un estat unitari, té grans reptes i grans recursos com a país però també com a societat.

Com deia, en el camp de la indústria segueixen essent un país referent. La seva capacitat d’organització industrial per Distretti, ha suposat la consolidació d’un model industrial basat en les PIME, la internacionalització, la territorialització i la innovació no gràcies a les polítiques i inversions governamentals sinó per un procés natural de treball o de cooperació empresarial amb voluntat de créixer i col·laborar.

Certament, Itàlia, també té i ha tingut empresaris corruptes, ara bé, la cultura del treball i de l’empresa està profundament arrelada al territori i compte amb un gran prestigi entre totes les capes socials, tot al contrari del que succeix amb sectors com el del turisme o la construcció. Val a dir també, que la seva estructura industrial és majoritàriament manufacturera i exportadora, cosa que la fa d’un valor afegit incalculable ja que una empresa que exporta i exporta de manera “artesanal”, en italià artigianale es refereix a la producció manufacturera de les PIME, té una gran riquesa per al seu país i la seva estructura econòmica. Tot al contrari d’allò que llegeixo i sento en els mitjans de comunicació i de certs empresaris i polítics del nostre país que miren amb recel o amb menyspreu aquest model, ja que la gran majoria d’ells estan vinculats a sectors “ de grans marges econòmics i de no ajupir gaire l’esquena” com el de la construcció o el de les finances. Què pitjor per una estructura empresarial dinàmica i arrelada al territori.

Un altre aspecte que cal considerar és la territorialització a la italiana. L’Estat italià, és un estat d’inspiració francesa i amb una estructura administrativa molt centralitzada. El missatge polític de la unitat política ha quallat però no ha glaçat. Potser per la baixa capacitat dels seus polítics o bé perquè a Itàlia al contrari del què es pensa, l’estat no ha estat mai cohesionat. A més, la seva història no s’explica com un tot, és una estructura que s’ha anat conformant progressivament en el temps gràcies a l’annexió o adhesió de ciutats-estat, ducats, regnes o antics imperis com el de la República Veneciana, Gènova, Nàpols, Bolònia etc.

Així mateix, en molts territoris d’Itàlia encara es segueix parlant majoritàriament el què ells anomenen dialetti, ara bé, com deia, molts d’ells, com el vèneto, són evidentment llengües que encara que no tenen reconeguda del tot la seva oficialitat però que no han perdut cap espai social i el que és més sorprèn és que la parlen qualsevol classe social com a norma. Sinó parles el dialetto no estaràs mai integrat al territori. Per tant, i per no fer-me extens, la cohesió a la italiana existeix, però es viu als territoris i forma part d’un entramat complex però molt sòlid.

Per acabar, no voldria deixar de parlar de la classe política italiana. D’esquerra a dreta, Itàlia ha viscut grans trasbalsos polítics fruit de la corrupció i les picabaralles entre partits. Així mateix, crec que la figura de Berlusconi és només una anomalia del sistema polític italià i només es pot entendre si entens la complexa realitat social italiana. L’experiència de l’antic alcalde de Roma Walter Veltroni que ha creat un nou partit de centreesquerra a l’estil americà, Il Partito Democratico, no ha acabat de quallar però pot suposar un salt cap a la normalitat política d’Itàlia que encara viu de tics i personatges que formen part de velles formes del passat polític. Bé, per a la política caldrà un altre article amb més detall.

Itàlia, crec, s’explica de moltes maneres, però sobretot, s’ha d’explicar amb coneixement de causa perquè a Itàlia res és fàcil i tot és possible.

dimarts, 13 de gener de 2009

Perdoneu, no m’enrecordo de com recordar (article per a la reflexió d’alguns polítics i la seva...memòria)

Són les 22:15h, surto del Ple municipal de Sant Fost. Avui era un Ple important doncs s’havia de portar a debat una moció presentada per ERC en reconeixement de l’alcalde durant l’any 1936 al 1939, Enric Torrents i Murgarella i a totes les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista.

“L’Enriquet “ com se l’anomenava popularment, va ser per damunt de tot un alcalde escollit democràticament per la seva població i valent per enfrontar-se a un període tan convuls i on ell també va haver de patir la repressió i la presó franquista. És evident doncs, que a “l’Enriquet” tocava retre-li un homenatge i poder-li escenificar el millor reconeixement a través d’un bust o estàtua que solemnitzi la seva memòria, perquè la memòria no només cal escriure-la sinó també cal escenificar-la per a mostrar-la a tota la nostra societat.

Però sembla que no tothom ho entén així. Textualment, he hagut de sentir paraules en el Ple que estaven totalment fora de lloc. “L’última estàtua que es va aixecar va ser la de Lenin” ( Sra. Josefina Caro, PSC), “aquesta moció és de caire franquista (Sra. Josefina Caro, PSC), aquesta moció és de caire partidista i en tot cas el què cal és analitzar quins alcaldes cal retre homenatge (Sra. Montserrat Armengol, GSF).

Bé, entenc que fer oposició vol dir jugar un paper concret, ara bé, això no és fer oposició, això és insultar la memòria i el respecte a gent que va lluitar i morir en molts casos per la legalitat republicana.

Em sorprèn que un partit d’esquerres com el PSC utilitzi arguments tan baixos, i que a més, confongui franquisme amb recuperació de la memòria democràtica. Per cert, no recordo que ningú s’hagi queixat perquè hi hagi figures de reconeixement al nostre ex-President assassinat Lluís Companys o a Federico Garcia-Lorca. El pitjor error per a la democràcia és argumentar-se sense coneixement de fons i confonent moments i persones que res tenen a veure amb la democràcia.

En definitiva, una crida al PSC de Sant Fost. Espero no trobar-me amb una altra situació on vostès, que també van patir la repressió franquista, cometin aquest greu error, que mai més, i menys en un partit d’esquerres i democràtic, pugui escudar-se en arguments que només fan mal a un element, la justícia i la democràcia.

Per altra banda, Sra. Armengol, a l’Estat espanyol, abans de la instauració de l’actual sistema democràtic, només s’han viscut dos períodes més de llibertat política. La Primera República, que va durar de 1873 a 1874, i la Segona República, que va durar de 1931 a 1939 i que va ser enderrocada pel general colpista Francisco Franco. Així doncs, i com ja sap què va passar i com va patir aquells temps el nostre màxim representant, l’alcalde Enric Torrents, només li vull dir, que és just que es faci un reconeixement a un representant democràtic represaliat pel franquisme, que evidentment, era d’ERC, com ho era Lluís Companys i no passa res, perquè per damunt de tot era el màxim representant del nostre país i els fets parlen per si sols.

Per tant, no utilitzi tacticismes d’entrar per la porta del darrere i que tenen moltes semblances a d’altres partits de caire estatal que a dia d’avui encara no han condemnat la dictadura franquista, em refereixo, Sra. Armengol, al Partit Popular.

Val a dir doncs que la democràcia ha fet un pas més cap a la recuperació de la seva memòria més immediata. I a ella, la memòria, en aquest país, li cal “talante” i solemnitat en les seves accions.

diumenge, 11 de gener de 2009

Prou genocidi a Gaza! i la responsabilitat de la comunitat internacional?



En aquests darrers dies, podem veure imatges horroroses del setge de l’exèrcit israelià sobre la Franja de Gaza.

Gaza, és una de les ciutats amb més densitat de població del món (362 quilòmetres quadrats i un milió i mig d’habitants), i des de gener de 2006 està controlada majoritàriament per Hamàs.

Israel, amb unes eleccions a la vista i amb una opinió pública que reclama una intervenció de represàlia (el 93% de l’opinió pública) contra els atacs amb coets Qassam provinents de l’Iran, ha fet pinya, i amb el suport dels tres partits majoritaris al Parlament israelià (el Kadima, el Partit Laborista i el Likud), i aprofitant la indefinició transitòria en el relleu a la presidència dels EEUU, decideixen emprendre un atac massiu per “eliminar o neutralitzar” els elements actius de Hamàs a Gaza.

L’estratègia político-militar israeliana amb el suport explícit dels EEUU d’aïllar territorialment Hamas al seu feu de suport tradicional. s’està portant a terme fins a les seves màximes conseqüències, amb el suport silenciós però explícit de la Unió europea.

Hamàs, que va trencar fa poques setmanes les negociacions amb Israel i la comunitat internacional, és el guanyador legítim de les eleccions de 2006 però Israel no ha acceptat mai aquesta victòria, és més, li incomoda.

Per altra banda, Mahmud Abbas, desitja arribar a un acord però el seu partit, l’Autoritat Nacional Palestina, passa per dues profundes crisis, la de manca d’un fort lideratge i la de la corrupció.

L’escenari actual però del setge israelià sobre Gaza ja porta més de 800 víctimes. Hamàs, com deia, és un element polític legítim a Gaza, ha guanyat unes eleccions, i té un gran suport civil cosa que la fa un oponent que mai es podrà vèncer en una guerra. De la mateixa manera, crec que aquesta intervenció indiscriminada no és més que un atac desproporcionat i absurd contra una població que té una densitat de població de les més altes del món i que viu rodejada i assetjada per les forces militars israelianes. D’això, digueu-li el nom que vulgueu, però d’això se’n diu genocidi, doncs les morts civils palestines són les majoritàries i els injustos atacs israelians contra ambulàncies, hospitals i escoles, han fet que entitats internacionals com la Creu Roja denunciïn l’estat de setge indiscriminat que viu la població a Gaza.

En resum, crec que la violència de cap de les dues parts no aporta actualment cap resultat positiu ans al contrari, podreix encara més les relacions entre ambdós pobles, així com també amb els països veïns, Líbia, Síria, Egipte etc. Ara bé, atacs com els d’aquests dies a Gaza, estan fora de lloc i no es poden permetre sota cap concepte, perquè és il·legal i no és més que una acció indiscriminada contra una població.

La solució és encara sobre la taula ( final de l’ocupació militar, doble capitalitat de Jerusalem, creació d’un Estat palestí amb les fronteres de 1967 etc.), ara bé, no es pot deixar que Israel o Hamàs actuïn per si soles, és responsabilitat de la comunitat internacional, amb especial atenció als EEUU i la UE, de resoldre d’un cop per totes aquest conflicte que no té cap raó de ser i requereix de la racionalitat i del reconeixement que el conflicte àrabo-israelià és profund i d’un gran calat polític per als països àrabs.