diumenge, 19 de febrer de 2017

19 de febrer de 2017

Gustos perduts

Sovint imagino menges o pràctiques culinàries que hem oblidat i, arribo a la conclusió que val la pena pensar en el passat perquè hi trobarem un plaer de gustos perduts, i sense pagar “picotades” en un restaurant .  

Em venen al cap diversos exemples o, fins i tot, idees per a millorar la nostra cultura culinària sense trencar-se el cap. Sí, esclar, per poc que sàpigues cuinar ja és suficient, actualment, però si li posem un punt de tradició segur que millorem els nostres plats.

En primer lloc, una reivindicació. És imperiós recuperar la cuina amb llenya, principalment a les nostres llars no només als restaurants. La cuina canvia substancialment quan usem la llenya, i a més, hi guanyaríem molt més ja que la qualitat de la llenya és directament proporcional a la seva capacitat de conservar el gust i la textura durant un llarg temps.

La cuina amb estris de ceràmica, aram o ferro forjat és l’altra part d’un manera de cuinar perduda. Tots tres elements, ceràmica, aram i ferro, conserven perfectament l’escalfor i això ajuda a millorar els nostres plats, i molt!

En l’àmbit de la fruita, més enllà de la pèrdua de varietats que hem causat en aquests darrers anys, hem perdut la concepció de la fruita com un producte amb diversos a la cuina. Antigament, la fruita madurava i millorava el seu gust simplement deixant-la reposar en palla, moltes varietats permetien aquest mode de conservació. Guisades, estofades, fresques, fregides, farcides, en conserva (arrops, vi dolç, almívar etc) cada varietat tenia un us i algunes d’elles fins i tot, representaven el pilar central de grans receptes de cuina en èpoques concretes: l’us de la fruita als plats de festa major n’és un dels més suculents exemples.

La tradició de menjar mongetes també l’hem simplificat molt. Antigament, es menjaven ingents varietats de mongetes: ganxet, carai, or i plata, ull de perdiu, de la neu, llaminera, fesola, grogueta, avellaneta, hilda etc. Cadascuna amb la seva temporalitat. I també, existien diversos tipus de menjar-les: seques, tendres i desgranades (mongetes encara no seques i molt tendres en el gust).

Escudelles, brous, sopes. Un món per descobrir, sens dubte. La concepció d’escudella que tenim actualment ha variat molt i l’hem limitat gairebé a la típica escudella amb carn d’olla com a molt, i de consum només hivernal al contrari del què succeïa abans, ja que també es consumien en èpoques estivals (l’escudella en èpoques de calor ajuda a expulsar toxines). Brou de pobre, cuinat, catxaruda, sopes escaldades, sopa coberta, sopa de llet, sopa de vi etc. I ho deixo aquí perquè no podria parar d’escriure tipus de caldos que elaborem al país.


I per últim, una pèrdua que més que un gust hi hem perdut un fet cultural; les matances del porc. Amb les restriccions legals a matar el porc a casa hem promocionat el macro-consum de carns porcines, primera cagada. Però és que eliminant de les nostres cases aquesta cultura hem perdut el detall d’elaborar embotits, formes de conserva d e la carn i plats, i una concepció del menjar justa i equilibrada a les nostres necessitats. Ja no podrem trobar més a les carnisseries, centres comercials etc, algunes d’aquestes tradiciones derivades del porc. Un llàstima que no voldria que acabés en un museu gatsronòmic.

dilluns, 6 de febrer de 2017

6 de febrer de 2017

Una imatge val més que mil judicis

La posta en escena d’aquest matí a Arc de Triomf ha estat impressionant, la veritat. No hi ha res a dir més que acudir a un judici com aquest, i arribar tard perquè t’estàs fent la foto potser no és gaire formal però es perdona, es clar.

L’estat espanyol malgrat els discursos oficials està clar que perd dia a dia la seva legitimitat política a Catalunya. Amb judicis tant absurds com el d’avui, l’estat, només fa que generar herois de la causa i mostres públiques i privades de rebuig o d’indiferència vers als mètodes espanyols.

Recentment, prenent un cafè en un bar de Barcelona, l’home que estava al meu costat crec que va definir de manera molt senzilla un sentiment majoritari l’estat d’ànim al país; “si lo que se quiere es votar pues que se deje votar y dejémonos de tantos lios”.

Realment, l’estat s’hauria de parar a pensar un estona què fa a Catalunya i si vol convèncer, primer, hauria de deixar de fer gestos d’una autoritat que gairebé no té.

Per altra banda, no crec que el judici a Mas, Rigau i Ortega sigui cap impàs en el procés. Tampoc, ho serà el suposat referèndum de setembre. Ara bé, convé, abans de res, que aquesta dinàmica agressiva de l’estat no es converteixi en un modus vivendi per a l’independentisme. Les accions repressives de l’estat no han de suposar una defensa o reivindicació per a l’independentisme si no un pas més per a diferenciar-se política i socialment de la cultura política espanyola i acostar-se a l’europea.

Ni tant sols casos repressius com els d’avui crec que segueixin sumant més independentistes. Hem de saber evolucionar i demostrar que més enllà dels embats amb l’estat podem sumar bosses de ciutadans que tinguin altres valors que també formen part de l’independentisme, almenys el progressista: la igualtat social, l’educació de qualitat, la sanitat de qualitat i sense cues...


Per últim, reivindicar la democràcia en moments importants com el d’avui és rellevant però és insuficient. La democràcia és la base del canvi però el canvi és construir un model qualitativament millor a l’actual. En termes més col·loquials; serà més profitós a llarg termini política i socialment millorar el sistema de gestió de les nostres administracions que reivindicar la democràcia a curt termini.

dimarts, 31 de gener de 2017

Dia 31 de gener de 2017

Ningú pot aturar els senglars?

Sóc una de les víctimes de les destrosses que poden arribar a provocar els senglars. En poc més de sis mesos, els senglars que volten els nostres horts s’han “cruspit”, entre altres coses,  gairebé un miler d’enciams, d’hivern i d’estiu, i sis-centes escaroles sense tenir en compte els danys col·laterals que produeixen...

La culpa, perquè hi ha culpes, aquest cop sí, són de l’ésser humà. No vull ser el típic ciutadà emprenyat que assenyala sense pensar què pot fer ell per entendre la situació però és que de bona entrada, ens hem carregat el depredador natural del porc senglar, el llop. Primer efecte d’una causa originada pels humans.

L’altra gran problemàtica amb el senglar és que la seva escala vegetativa està desbordada i la manera d’equilibrar el seu número –mitjançant la caça de les associacions de caçadors- no és que hagi minvat el seu número sinó que han envellit els seus membres i la seva cultura no té gairebé simpaties entre els més joves.

I, mentrestant, el senglar va fent, sense parar, molts som els que ens exclamem en majúscules però la diferència entre els danys ocasionats en una explotació agrària per part del porc senglar i un suposat rebot general de l’opinió pública vers a les destrosses d’aquest animal, per als ulls d’administradors i polítics, són massa grans, ja m’enteneu. De vegades, penso que les administracions es posaran a la feina en aquest tema quan hi hagi un succés dramàtic entre un senglar i un humà, i aquest, surti per la tele.


divendres, 27 de gener de 2017

27 de gener de 2017

Cues que semblen una vida

Cues; cues al banc, al supermercat, a la carnisseria, al media markt, a la carretera etc. Fem cues per tot. Barack Obama, en un dels seus millors llibres L’audàcia de l’esperança deia; “de vegades, em fa la impressió, que les llargues cues dels ciutadans a les administracions afebleixen encara més la democràcia”. I quina raó tenia.

Per mi, les pitjors cues són les dels bancs i els supermercats. Als bancs, segons l’hora que hi vagis, hi pots trobar un primer escull força difícil de superar si estàs fent cua; la gent gran que ve a renovar la llibreta. Generalment, des de l’època dels dinosaures que no renoven la llibreta i en aquell moment ja es crea una primera situació de tensió ambiental. Un altre moment “zen” és quan arriba el client emprenyat perquè li han cobrat trenta euros d’interessos per un descobert al compte, en aquest cas, la situació s’allarga fins a quedar resseca la gargamella del client emprenyat, i això  és una llarga espera!

I, els supermercats, és on més casos estranys m’he arribat a trobar incòmode o absorbit per una cua humana plena de vivències.

No cal dir, que odio aquell rètol que separa les compres de cada client i que són un bon exemple del model de compra al qual ens hem situat. El pitjor, en aquest cas, és quan per error la màquina conta algun dels meus productes al client del darrere meu...ràpid corres a dir que és un error no sigui que et caigui un moc...

Una altre moment de no saber què dir és quan apareix una dona amb ganes d’entaular conversa, sovint arrel d’algun dubte amb el producte que ha de comprar, i d’aquí la conversa deriva en parlar de la història dels seus fills i nets. Jo, mai sé què dir. 

Bé, les cues són files humanes on es desenvolupen històries molt reals en la vida diària...i que curiosa és la vida a les cues.

diumenge, 22 de gener de 2017

Dia 23 de gener de 2017

És Trump qui ha guanyat, idiotes!

Diumenge vaig veure el resum que feia el 324 sobre la manifestació de les dones contra Trump. Un èxit, la veritat. Però, les paraules de Michael Moore em van deixar com atònit; deia al públic  assistent “La majoria no la té Trump, la majoria és aquí”. Un bon eslògan que no serveix de res i no és real.

Crec que ningú al món vol entendre la realitat de la victòria de Trump perquè en el fons, la victòria de Trump reclama un canvi de fons, reinventar el món, sobretot, el polític.

Trump ha guanyat en primer lloc, perquè la candidata demòcrata, Clinton, cau encara pitjor entre els electors americans que Trump. Una cagada com un piano dels demòcrates.

I la victòria de Trump, d’acord, no té la majoria dels vots –això és una punyetera excusa per justificar les coses a curt termini- però representa un estat molt confús però és un estat d’opinió de rebuig a les formes de la política actual.

Contra Trump, no val sentit d’estat, cortesia parlamentària o diàleg polític. Contra Trump només toca generar un canvi polític i mental fort que venci aquest retrocés mental i polític que encarna. La batalla estarà entre els que miren el futur en positiu i els que el miren com un repte on cal defensar-se dels avenços del món. Portarà temps però està clar que guanyar eleccions i fer-ho bé, com és el cas d’Obama, ja no és la solució per a contenir bèsties com Trump.


Trump no ha guanyat per fer bons meetings o ser una persona molt pròxima a la gent. Trump, ha guanyat perquè encarna un marc d’idees molt ben organitzades –potser irreals de portar a terme- i que connecten perfectament amb un gruix de gent que sent un vincle identitari amb aquest home i les seves idees. És una victòria moral més que política i les victòries morals són difícils de vèncer a curt termini.

dilluns, 27 de juny de 2016

Un marc equivocat




Les eleccions ja han passat, i altre cop ens han sorprès els resultats del PP. Ni el cas De Alfonso-Díaz ha ajudat a generar un resultat mínimament de canvi a Espanya. I és clar, aquestes eleccions ens evidencien de nou que Espanya és irreformable perquè no hi ha prou massa crítica per a fer-ho. Fins aquí, la versió oficial que venem des de moltes esferes socials i polítiques contràries a la regressió democràtica a Espanya protagonitzada pel Partit Popular. Però, hi ha alguna cosa que se’ns escapa amb massa facilitat quan fem lectures polítiques del què passa a Espanya i concretament amb el PP, tenint en compte les possibilitats reals en l’aritmètica política actual.

En primer lloc, crec que la vinculació del PP amb la corrupció és un fet, i el cas De Alfonso-Díaz n’és un altre dels escàndols amb majúscules. Però, pense-m’hi bé, el moment i les maneres en què s’ha filtrat l’escàndol De Alfonso feien pudor a complot i davant d’aquest escenari la reacció de desafecció d’una part de l’electorat ha estat majúscul.

Per cert, potser seria hora que els partits ja no dic progressistes sinó “evolucionistes” facin un cop de cap i es repensin l’actitud passiva d’una part diria que majoritària de l’abstencionisme que com ara els joves, el model, les formes i el fons de la política actual només els hi crea un rebuig absolut vers aquesta i el món que l’envolta. És una aposta de futur rentable i segura per una democràcia que ha d’evolucionar molt. 

Més tard o més d’hora aquest estat de situacions corruptives i corruptores passaran factura al PP –actualment només el cohesiona més- però allà on l’esquerra falla és justament en això; volem escenificar les injustícies de molts polítics populars corruptes però ens oblidem que hi ha moltes sensibilitats i identitats polítiques vinculades al PP d’una manera o altra.

Em refereixo, a que per molts invents centristes que es creïn més enllà del PP (Ciudadanos) o es vulgui escenificar una alternativa real de paper mullat (PSOE-CD’s-Podemos) el PP encara porta un avantatge ampli quant a la imatge de partir de centre que encarna els trets culturals d’una bona part de l’electorat espanyol.

Per dir-ho d’una altra manera encara més clara; el PP ha copiat i contemporitzat el model del PSOE de l’era Felipe, i n’ha sabut crear un marc referencial potent que escenifica per a moltes espanyols/es la imatge d’un partit sòlid, autoritari quan cal i ferm sobretot en casos “sagrats” per a la identitat espanyola com són el cas català i basc. 

En canvi, l’esquerra sempre juga un paper perdedor en les eleccions ja de bon inici. Doncs la seva sortida electoral sempre és la d’esgarrapar vots al PP sense fer-li una ombra real. I és que, el socialisme i l’esquerra en general fa anys que guanya eleccions per la mínima i encara no ha sabut generar un marc de confiança i identitari creïble i sòlid, el candidat és el de menys sinó mireu a Rajoy.

Tot plegat, crec que ens porta a creure que sense un marc de referència divers cap partit opositor a les polítiques del PP serà capaç de vèncer ni fer ombra mínimament, tampoc, l’invent Podemos que sense Iglesias tot tremola força dins aquell galliner que només té un gall per a masses gallines.

Aquest marc de referència és fàcil d’explicar però difícil de portar a terme perquè calen cares noves, cultures noves i polítiques modernes i trencadores. La regeneració democràtica és un bon enllaç d’una remor constant en la política espanyola i no pas “el canvi” que és un subjecte abstracte i massa polititzat pels partits opositors. La democràcia arreu del món està patint canvis grans i aquests s’encarnen en noves generacions que en molts casos han trencat amb l’establishment del sistemes polítics establerts.

Per cert, l’empresa que va portar a terme el sondeig previ als resultats electorals també hauria de patir algun canvi important perquè no en va encertar ni una!


diumenge, 8 de maig de 2016

La modernitat absurda



El primer que se’ns passa pel cap quan pensem en l’era actual, en l’era moderna, és en els mòbils i les seves infinites prestacions. I, no és que sigui el màxim defensor de la noves tecnologies de la comunicació però s’ha de reconèixer que aquests nous mitjans estan activant una era de joves molt més dinàmics i capaços de xuclar informació i processar-la en molt poc temps, aquest és un aspecte positiu d’eines comunicatives tant rellevants com el mòbil. 

Ara bé, i això va per a tots els membres de totes les generacions d’aquest món. Potser que posem un límit ètic a l’ús d’aquests aparells almenys quan fem l’acció d’intentar relacionar-nos amb un altre ésser viu. M’explico. Quantes vegades ens hem trobat tots plegats parlant amb algú i de cop sona aquell sorollet típic del whatsapp i la persona que tens davant en dècimes de segon perd el control de la conversa, ajup el cap i fa un silenci una mica llarg i diria que ratllant la mala educació, i la xerrada es talla o s’acaba allà mateix perquè hem de contestar un missatge que no sempre és rellevant. Sota la meva opinió és un tic absurd de les relacions modernes, una contradicció; volem contestar un missatge d’un conegut o amic i en canvi, deixem amb la paraula a la boca a la persona que tenim al davant. 

Bé, aquest post no és per a fer declaracions d’humanitat i de reflexió ètica del desastre de la modernitat, no seria real. Simplement, penso que com a humans sovint ens contradiem o fem coses absurdes per al nostre be o perquè la rutina diària combinada amb uns estereotips molt marcats, sobretot, entre els occidentals, ens fan ratllar el ridícul. Aquí van alguns exemples ben curiosos i irònics amb la realitat.

Fa temps que penso que els anuncis de colònies per les festes de Nadal són abominables. Només se’m venen al cap anuncis com el Dolce&Gabbana (aquell home estrafolari amb cara de superior a la resta del món i amb un pentinat fora dels límits humans) o Dior (l’escandalós anunci de la noia dins una copa de cava tambalejant com una nina). La majoria són de caràcter masclista i molt superficials vers a la condició real de la parella.  


I parlant de festes d’origen religiós. Sincerament, crec que parlo per una majoria de la població quan vull fer una crida als canals de televisió perquè deixin de passar pel·lícules com Ben-hur o la Resurrecció. S’entén el valor històric però a aquestes alçades de la “pel·lícula” si volem saber més coses sobre aquests moments històrics ja anirem a la biblioteca o a la Wikipèdia. 

 Un altre tema que em té força preocupat és el tema de les vagues. No vull dir res de negatiu sobre el dret a fer vagues però sí tinc a dir al com es fan. Les imatges de “vagues barraques” no generen gaire confiança. Sovint veiem vagues en empreses amb pancartes més aviat “cutres” i amb espais habilitats pels vaguistes que em recorden més a les barraques construides a base de fustes i plàstics mal posats dels hortets de moltes ciutats i pobles d’aquest país que no pas a un espai reivindicatiu dels drets dels treballadors . Per no dir, si s’arriba al cas,  que a la vaga hi ha algú que porta un “micro”; la cosa llavors deriva en una festa on guanya qui més crida . 

Pel què fa al món polític, la veritat és que moltes formacions polítiques haurien de reflexionar sobre certes imatges que actualment deterioren més que no pas afavoreixen la imatge de la política. Poso dos casos com a exemple:
Els debats electorals. Al marge de ser un indicador no gaire fiable de quin partit està més preparat que l’altre, aquests, s’han convertit en escenaris de massa “postureig”. Sempre que veig un debat polític en campanya em ve al cap un debat en les eleccions municipals de l’any 2008 a Mollet on Montserrat Tura, ex-alcaldessa de Mollet, després de tenir unes intervencions més aviat “airejades” li va tocar el torn d’acomiadar-se amb una frase final per animar el seu electorat. De cop i volta, Tura, girà el cap 180º com si fos un mussol i etzibà un somriure en el seu rostre més aviat malaltís i postís que honestament em va crear una certa por. Teatre. 

I, poso un altre exemple. Fa poc ICV va celebrar el seu congrés nacional. Casualment, mentre feia el dinar, vaig escoltar els darrers discursos d’aquest congrés. Tot eren lloances, somriures i aplaudiments que en molts moments es notava que eren forçats. És més, sovint una lloança en un congrés com aquell per part d’un dirigent, simplement, és una acció de rentatge d’imatge pública després d’haver-se “tirat els trastos pel cap”.

Una altra absurditat del món modern; les panxes de policies i agents de seguretat. No és que siguem la societat més esvelta i sana però home! Sovint veiem panxetes d’alguns agents de la seguretat pública i privada que no em mereixem gaire respecte i que em fan pensar que ens cas de merder a l’últim que acudiria seria a ell.

I parlant d’imatge. Imatge patètica i masclista el què a dia d’avui encara es porta a la pràctica als podis dels guanyadors de les curses de ciclistes, motociclistes i altres esportistes d’elit. Noies maques, sovint aguantant un paraigua al guanyador que gràcies a la seva proesa, a sobre, es mereix un petó a la galta d’aquella noia maca que aguanta el tipus per imatge i per diners, és clar. 

Per últim, amb el tema del menjar podria fer un decàleg llarg com l’enciclopèdia catalana de Pompeu Fabra, però, em venen al cap dos exemples absurds.

Perquè a les carnisseries posen tants plàstics per embolicar la carn? Un plàstic transpirable per a la carn que deixa anar “aigua”, un plàstic transparent per embolicar la carn, un altre per a protegir-la, i de pas, que surti la imatge i l’adreça de la carnisseria. N’hi ha que també t’ho posen en una capseta petita de plàstic, i bossa! Apa, un mica de carn i molt plàstic! Per seguretat esclar! 

Els paquets de verdures per als caldos són un desastre! Fa anys que no en compro però només veure’ls ja es pot percebre: un tros d’api ressec, la pastanaga que gairebé és blanca en comptes de taronja i un porro pansit i escarransit degut al temps que porta a l’aparador xuclant llum artificial i calor. No pot ser bo de cap de les maneres un caldo amb verdures dignes de tirar-se a la compostadora! De vegades, som tant "xais de ramat"del màrqueting que comprem safates per a fer el caldo i al costat,tenim tots els ingredients frescos i que pots triar tu mateix.